L’Espai Digital
de l’Arquitectura Catalana
Moderna i Contemporània.
https://www.arquitecturacatalana.cat/ca
2800 Obres
Explora la riquesa de l'arquitectura realitzada al
llarg del territori aplicant múltiples filtres de cerca. Podràs combinar
acotacions temporals, per tipologia o per autor, entre d'altres, que et
permetran ampliar el teu coneixement.
Utilitza el mapa per navegar de manera intuïtiva pel
territori, tot aplicant múltiples filtres de cerca. Una eina essencial
per abastar ràpidament la distribució geogràfica de les obres, molt útil
en desplaçaments i viatges.
1484 Autors
Cerca dins l'univers d'arquitectes i estudis i
observa com es vinculen a partir de les seves col·laboracions en les
diverses obres. Múltiples connexions que enriqueixen l'experiència
visual durant la cerca per mitjà de constel·lacions.
Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
“Sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada” (Antoni Gaudí).
Per començar a escalfar motors de cara a la commemoració, demà, de l’Onze de Setembre m’ha semblat molt oportú reproduir un article de Joan Crexell publicat fa més de trenta anys a la revista Serra d’Or i que parla d’uns fets relacionats amb l’arquitecte Antoni Gaudí que potser no són gaire coneguts.
Comprovareu que, en segons quines coses, per españa i els seus lacais sembla que el temps no passa.
Detenció de Gaudí l’11 de setembre de 1924
Joan Crexell (Serra d’Or núm. 335, setembre de 1987)
A Barcelona, la tradicional commemoració de l’Onze de Setembre de 1714,
l’any 1923 va acabar malament. En efecte, la força pública va carregar
brutalment contra els milers i milers de manifestants que cridaven “Visca Catalunya lliure!” i “Mori Espanya!” davant l’estàtua de Rafael Casanova. Mai no s’havia vist tanta gentada ni un fervor patriòtic tan alt. Dos dies després dels fets, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, donava un cop d’estat amb el vist i plau del rei i amb l’anuència de la Lliga Regionalista. No cal dir que aquest fet, la Dictadura 1923-1930, comportaria una nova persecució contra Catalunya, persecució, tot sigui dit, que no va arribar, ni de bon tros, als extrems de la dictadura del general Franco.
L’Onze de Setembre de 1924, el primer sota la dictadura, es van programar alguns actes que foren prohibits per les noves “autoridades”. Un d’ells era la ja tradicional missa commemorativa que des del 1899 organitzava la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat —Antoni Gaudí n’era membre d’ençà de la seva fundació– a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona. D’altra banda, sabem que Gaudí, home profundament religiós, cada tarda s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri a fer les seves oracions. Amb això volem dir que la intenció de Gaudí d’anar a la dels Sants Just i Pastor aquell dia tenia directa relació amb la missa commemorativa de l’Onze de Setembre.
A l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, apartat Fulls Volanders, hi hem trobat unes quartilles escrites a màquina, on s’explica de forma molt detallada com va tenir lloc la detenció de Gaudí. Al final de tot hi ha una frase, ratllada a mà, que diu: “Això, quasi textualment, és el que n’ha contat el Sr. Valls”, és a dir, la persona que va presenciar bona part dels fets. El text és el següent:
«A les 8.05 del matí del dia 11 de Setembre
de 1924, el Sr. Valls, en anar a entrar a l’església de Sant Just, fou
deturat per un policia que li preguntà:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar. Si quiere ir a misa, puede ir a otra iglesia.
—És que jo vull anar a missa a aquesta de Sant Just.
—Pues por esta puerta no se puede pasar. Pruebe por la otra puerta.
El Sr. Valls va anar per la porta del carrer
de la Ciutat, i allí també li impedí el pas un altre policia, amb el
qual disputà una estona. En aquest moment es presenta el Sr. Gaudí, i
tot decidit tracta d’entrar a l’església. El policia el detura
preguntant-li:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar.
—Doncs jo passaré.
—¡Vd. no pasará! —i l’agafa pel braç.
—Per què m’agafa pel braç, vostè?
—Siga Vd.
El Sr. Valls intervé a favor del Sr. Gaudí.
Els detenen i els porten tots dos a la Delegació de Policia de la plaça
del Regomir. En fer el policia la presentació dels detinguts, els acusa
d’haver-lo insultat, a la qual cosa el Sr. Gaudí diu:
—Mentida, jo no he insultat ningú.
—Cállese Vd.
—Jo no puc ni dec callar. Que digui la veritat i callaré.
—Cállese Vd. y siéntese.
Quatre policies fan la indagatòria: un
preguntant, un altre escrivint, un altre parlant amb el que pregunta i
un altre mirant com l’altre escrivia.
—¿Cómo se Ilama Vd.?
—Antoni Gaudí.
—¿Qué edad tiene Vd.?
—71 anys.
—¿Qué profesión?
—Arquitecte.
—Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano…
—La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago. però no a deixar de parlar la meva llengua.
—¿Cómo se llamaba su padre?
—Francesc Gaudí.
—¿Qué es eso de Francesc? Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir dirigint-se al Sr. Gaudí:
—¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!
—Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua…
—Si Vd. no fuese viejo…
—No m’insultin, que no hi tenen dret.
En aquest moment arriba una senyora tota atribolada i, dirigint-se de dret al Sr. Gaudí, li diu:
—Ai, Sr. Gaudí! M’han dit que l’havien
agafat quan volia entrar a Sant Just, i encara no deu haver esmorzat!
Vol que li porti un vas de llet?
—¿Quién le ha dado permiso para entrar?
—A la porta he demanat permís i me l’han donat.
—Siéntese Vd. —la senyora s’asseu.
Els policies estripen tot el que han escrit fins a aquest moment i
tornen a començar. Passa un quart esmerçat a tornar a fer l’atestat: un
policia dictant, un altre escrivint i els altres dos repuntant- lo. El
Sr. Valls es cansa i alçant-se diu:
—Señores: sería muy triste que la señora
también tuviera que perder toda la mañana aquí. Sería mejor darle
permiso para que saliera a buscar un desayuno para el Sr. Gaudí.
El policia que dictava va fer:
—¡Que se vaya!
El Sr. Valls va afegir:
—Y ahora permítanme que les diga que no comprendo como se molesta de esta manera a personas honradas…
Un policia:
—Cállese Vd. Si no fuese Vd. tan viejo, le rompería la cara.
El Sr. Valls:
—Aquí no tendría ninguna gracia. En la calle mano a mano ya sería otra cosa.
Tothom calla. Segueixen escrivint al dictat i
els dos policies que ni escriuen ni dicten comencen a passejar-se per
davant dels detinguts, fent-ne burla amb gestos, com volent-los dir: ja
veurem com en sortireu de tot això. Torna a entrar la senyora, portant
una ampolla de llet, una copa, un panet de Viena i una cullera, tot
embolicat en un tovalló. El Sr. Gaudí, remerciant-li l’atenció, esmorza.
En acabar, la senyora recull els trastos i torna a sortir, despedint-se del
Sr. Gaudí. Entra un oficial de policia. Parla amb els quatre que feien
la indagatòria i torna a sortir. Al cap d’un moment, aquests fiquen els
papers que han escrit dintre d’un sobre i criden un policia:
—Acompañe a estos señores a la Delegación de la Lonja.
Surten. A la porta de la Delegació de la plaça del Regomir, entrega el plec i els detinguts a una parella de policia i aquesta els porta a la Llotja. En arribar a la Llotja, els policies entreguen el
plec i els detinguts. Obren el plec, el llegeixen i tornen a preguntar
al Sr. Gaudí per les generals de la Llei. En arribar a la professió i
contestar «arquitecte», es repeteix l’escena de la plaça del Regomir,
gairebé amb les mateixes paraules. El Sr. Valls diu, en castellà:
—El Sr. Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán.
El «Jefe» de policia:
—¿Ve Vd., Sr. Gaudí, como su compañero habla el castellano?
El Sr. Gaudí:
—Sí, ja ho veig; però jo en tinc prou amb la meva llengua.
El policia, dirigint-se al Sr. Valls:
—Y a Vd., ¿por qué lo han traído?
—Yo acompaño al Sr. Gaudí.
—¡Pues ya está aquí de más! ¡Váyase Vd.!
—Yo quiero acompañar al Sr. Gaudí. El
Sr.Gaudí no ha hecho nada que no haya hecho yo. Y si a él le prenden,
también hay que prenderme a mi.
—¡Guardia! ¡Saque Vd. a este señor!
El Sr. Valls, sense saber com, es troba al
mig del carrer, a empentes i batzegades. Va esperarse una bella estona
per veure si podia enterar-se de com acabava allò, però de
seguida cregué que el millor era anar a la Sagrada Família a donar avís
del que passava. L’endemà, el Sr. Valls féu per trobar-se amb el Sr.
Gaudí i li preguntà què li havia passat després que els separaren. El
Sr. Gaudí li digué:
—Em van escorcollar, trobant-me un sant
Crist, uns rosaris i un llibre d’anar a missa, que em varen tornar.
Després em conduïren per uns corredors de la Delegació i obrint i
tancant tres reixats de ferro, em van deixar en un calabosso molt fosc. No vaig distingir res més que un banc, del qual en acostar-m’hi se n’alçaren dos homes, als quals vaig dir:
—Mirin, senyors: m’han detingut en el moment
que tractava d’anar a missa. Les meves armes són aquestes: el sant
Crist, els rosaris i el llibre. Permetin-me que faci les meves oracions i
després estaré per vostès.
Després de resar un xic, vaig preguntar a un dels detinguts:
—Per què hi és vostè, aquí?
—Fa sis mesos que sóc a la «Modelo» i m’han dut avui aquí on em donaran els papers necessaris per a quedar en llibertat.
—I vostè?
—Perquè venia fruita pel carrer. Després de
prendre’m la fruita m’han posat cinc duros de multa, i no tenint-los per
pagar m’han dut aquí.
Entra un policia: porta uns papers que entrega a
un dels detinguts i el posa en llibertat. En havent sortit aquest, el
policia diu al Sr. Gaudí que li ha estat imposada una multa de cinquanta
pessetes i que, si les paga, el posaran immediatament en llibertat.
El Sr. Gaudí diu que no les porta. El policia fa:
—Doncs s’haurà de quedar!
Surt i tanca. El Sr. Gaudí començà a pensar a
quin amic, proper a la Delegació, podria escriure, demanant-li les
cinquanta pessetes, i es decidí per escriure al Sr. Rector de la Mercè.
Demanà al policia que es passejava per defora del reixat, paper, tinter i
ploma per a escriure. Escriu al Sr. Rector de la Mercè, demanant-li
setanta-cinc pessetes: 50 per a pagar la seva multa i les altres 25 per a
pagar la del pres que estava amb ell.
Demana al policia si podrien fer-li la mercè
de donar curs a la carta, a la qual cosa aquest accedí. Molt aviat
comparegué el Sr. Rector, i en cerciorar-se que efectivament el Sr.
Gaudí es trobava pres i que era ell qui li havia escrit, li donà les
setanta-cinc pessetes, amb les quals pagà la seva multa i la de l’altre
pres. Al cap de poca estona sortiren en llibertat, juntament amb el Sr.
Rector. Al carrer, el pres —que era castellà— li va demanar plorant al
Sr. Gaudí el nom i l’adreça, per a tornar-li les vint-i-cinc pessetes
així que pogués. I el Sr. Gaudí li digué:
—La caritat no es torna. Si un dia us trobeu
com jo avui, en el cas de poder fer un acte de caritat, feu-lo pensant
en les 25 pessetes que em voldríeu tornar.
Així acaba aquesta relació dels fets. El 7
de juny de 1926 Gaudí fou atropellat per un tramvia vora la plaça de
Tetuan. Traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, va morir al cap de dos
dies sense haver recuperat el coneixement. Com que anava vestit molt
senzillament i no portava documentació, no es va saber qui era fins poc
abans del seu traspàs.”
Com gairebé tots els residents estrangers que viuen a Catalunya, els
residents xinesos tendeixen a fer del castellà la llengua preferida per a
la comunicació quotidiana, fins i tot la segona generació dels
immigrants que han nascut i crescut aquí. En realitat, el baix ús del
català entre els residents xinesos té un rerefons sociolingüístic. El baix ús del català entre els residents xinesos té un rerefons sociolingüístic | Foto: Unsplash
Qui són els residents xinesos? Probablement, el primer que ens ve a
la ment són els immigrants per motius econòmics que obren bars, basars i
restaurants. Sens dubte, una gran majoria són immigrants d’aquest
tipus, i procedeixen d’una mateixa zona: la província de Zhejiang, al
sud de la Xina. A part d’aquest grup, que significa més o menys el 70%
de la població xinesa total en territori espanyol, cada vegada venen més
estudiants internacionals per cursar estudis universitaris (màsters o
doctorats). Aquests estudiants venen de tota la geografia de la Xina i,
al contrari que els immigrants econòmics, demostren cert interès per la
llengua catalana. Molts d’ells ja saben el castellà abans d’arribar aquí
i no els és difícil d’entendre i aprendre, el català. Hi ha un tercer
grup, si bé molt petit: els expatriats de grans empreses. Com que el
català no exerceix un paper gaire important en el món dels negocis
internacionals, i com que aquest tipus de residents no tenen plantejat
de fer una estada llarga, no aprenen ni fan servir la llengua si no
tenen un interès o una motivació molt específics en el català.
Quan pensem en els xinesos, sempre creiem que la llengua que fan
servir és el xinès. Ara bé, de què estem parlant quan parlem del xinès?
La paraula “xinès” sovint es refereix a xinès estàndard, que es
basa en el mandarí, però també es refereix a un gran grup de llengües i
dialectes disseminats per tota la Xina i, efectivament, per tots els
territoris d’arreu del món que parlen xinès. És a dir, el xinès no és
una sola llengua, és un conjunt de llengües semblant al concepte
“llengües indoeuropees”, pertany a la família lingüística sinítica.
Malgrat que les llengües xineses són tan diferents entre elles com
l’alemany i el català, és a dir que no hi ha intercomprensió oral, sí
que es poden entendre per escrit usant els caràcters xinesos, un sistema
d’escriptura logogràfic.
La gran majoria d’immigrants xinesos a Catalunya que porten negocis
petits saben més d’una llengua xinesa. A part del xinès mandarí —la lingua franca
entre les comunitats de la diàspora i de les comunitats xineses de
l’Àsia Oriental i el Sud-est Asiàtic—, normalment parlen una altra
llengua sinítica, per exemple wu, min (hokkien/taiwanès), o yue
(cantonès).
Mapa de les llengües xineses
Entre les llengües sinítiques, la llengua wu té uns 80 milions de
parlants. Tot i que és la segona llengua més parlada a la Xina
continental, no és gaire coneguda. La llengua wu es parla principalment a
la ciutat de Xangai, al sud-oest de la província de Jiangsu, a la major
part de la província de Zhejiang, en una part del sud de la província
de Anhui i en una petita part de la província de Fujian. El wu i el
mandarí no són mútuament intel·ligibles. Com hem mencionat anteriorment,
la gran part dels immigrants xinesos venen de la mateixa zona de la
Xina, que es troba al sud de la província de Zhejiang, més concretament
en els districtes de Qingtian i la veïna municipalitat de Wenzhou. Les
variants de wu que parlen són el wenzhouès i el qingtianès, les quals
pertanyen a la variant oujiang de la zona sud wuparlant.
Els parlants de la llengua wu (en totes les seves variants), tot i
que parlen dues llengües sinítiques (mandarí i wu), tal com els catalans
saben dues llengües romàniques (català i castellà), no consideren que
la seva llengua tingui el rang de llengua, sinó tan sols de dialecte i,
per tant, no consideren que sigui apta per emprar-la en situacions
formals i oficials. A més a més, la política agressiva del govern xinès
per consolidar l’ús únic del mandarí en tots els àmbits ha agreujat la
percepció que la llengua wu no és gaire més que un dialecte. Així, als
anys noranta sovintejaven eslògans i propagandes del tipus “Parleu en
mandarí si us plau” o “Parleu en mandarí i sigueu persones
civilitzades”. Aquest tipus d’eslògans demostren la determinació i la
finalitat clara del govern per promoure de la llengua oficial i, alhora,
per fer creure a la població que l’única llengua cívica i prestigiosa
és l’oficial, no pas la pròpia de la població. Així, si algú parla en el
seu “dialecte” quan és en alguna institució educativa o en un espai
públic, es veu com un comportament baix i mal educat. Com a resultat,
parlar en els “dialectes” es considera un símbol d’analfabetisme,
incivisme i vergonya.A causa de la política lingüística i educativa del govern xinès, a la
Xina contemporània, les llengües regionals mai no es veuen
positivament. Aquesta negativitat envers les llengües parlades per la
població determina, doncs, l’actitud que els nouvinguts xinesos tenen
vers el castellà i el català quan arriben i intenten integrar-se en la
societat catalana. D’entrada, suposen que el català és un parlar local o
regional, sense categoria de llengua oficial i, per tant, poc més que
un dialecte del castellà. Una evidència que reforça aquest pensament és
que fora de Catalunya quasi no es pot fer servir enlloc aquesta llengua.
Per tant, sembla que el català és tan “inútil” com la llengua
vernacular que fan servir ells —el wu— i aprendre-la no té ni interès ni
valor. En canvi, l’aprenentatge del castellà té valor i interès perquè
és com saber el mandarí: és la llengua oficial i comuna que es fa servir
en tots els contextos socials.Els estudiants internacionals estan exposats a l’entorn acadèmic
català que els obliga d’alguna manera a aprendre’l perquè el necessiten:
és, doncs, útil i té valor. En canvi, l’immigrant xinès que ve per
motius econòmics i viu només en el context del negoci i de la vida
diària no té gaire necessitat de parlar català. Sembla, doncs, que entre
la comunitat xinesa de Catalunya (i més concretament, de Barcelona i
l’àrea metropolitana) s’està produint una diglòssia del següent tipus:
el català és més aviat una llengua d’àmbit professional i acadèmic que
no pas una llengua per fer servir en la vida quotidiana. Els immigrants
econòmics que porten negocis petits sense necessitat d’accedir al món
intel·lectual no tenen gaires estímuls per convertir-se en
catalanoparlants.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
Grup de Lingüistes per la DiversitatGrup de Lingüistes per la Diversitat Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda,
que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de
qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de
cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.
