PER LA SARDENYA - UN DIA AMB L’ESCULTOR PINUCCIO SCIOLA. (4)
Continuació.
Acabar de guaitar la casa dels porxos.
Desprès
d’empapar-me be d’escultures de totes classes, de les idees, dels projectes i
de les il·lusions d’en Pinuccio Sciola . De parlar d’en Gaudi, -
constatant com m’ha passat manta vegades pel mon mundial , que al nostre
arquitecte i geni se l’estima i se’l considera molt mes arreu que a casa
nostra.- .
Un nou descampat ple d’escultures.
I
mentre es començava a pondre el sol i quan els seus raigs grocs i vermellosos
anaven caient sobre les escultures deixarem la casa dels porxos on Sciola
feia o volia fer- hi tantes coses noves , jo creia que ens disposàvem a
retornar cap a San Sperate, doncs no, un tros mes enllà, trencarem a
l’esquerra, com aquell que no vol la cosa Pinuccio em va portar a un nou
lloc on tenia encara mes escultures, unes fetes i d’altres a mig fer, i la
majoria d’aquestes diferents de les que havia vist, i gairebé ni una de les
seves famoses pedres sonores.
En
aquell nou lloc quan les ombres del capvespre, i els tons ocres del crepuscle
afegien altres al·licients a l’obra d’en Pinuccio, em va ensenyar i
explicar aquelles noves escultures, d’unes que en deia : “les llavors “,
i que eren totes fetes com una serie - fins i tot en vaig veure en petitet a
cada seva- de les que em va dir que un dia, quan ho ensenyava a una escola, una
nena li va dir : “Si d’aquestes escultures en plantem una, en sortirà una
muntanya...?”, estava meravellat per la imaginació de la quitxalla i
així m’ho transmetia.
El Jardí Megalític ( il Giardino Megalitico de Pinuccio Sciola).
Desprès
que vàrem deixar el darrer lloc d’aparcament d’escultures al retornar al centre
de la vila, el seu paese museu, encara passarem pel davant del
seu Giardino Megalitico, sense que l’escultor hi dones cap importància,
si hom no li hagués preguntat.
Entre
les moltissimes mostres de l’obra d’en Pinuccio Sciola que hi ha a San
Sperate, es el Giardino Megalitico , del que em va dir que ja feia
molt temps l’havia donat a la seva vila natal, ( però cronològicament ho
explicaré al fina del relat, doncs el vaig visitar i fotografiar força be
l’endemà al marxar del poble del préssecs , de la fruita, dels murals, dels
artistes i d’en Pinuccio).
Com vaig quedar-me a San Sperate.
Com
que anava passant el temps, i s’estava fen fosc, de debò i semblava que
l’explicació que em feia en Pinuccio de tota la seva obra no tenia
aturador. L’escultor, però, ja feia estona que m’anava preguntant , de passada,
que faria i si em quedaria, doncs s’anava fent tard, i llavors va dir-me : Perquè
no et quedes fins demà?, li vaig dir que si, doncs m’ho podia adaptar.
I seguidament a l’arribar a casa seva ell mateix em va buscar una camera al B&B
de la signora Rita, i també va dir-me : A mes podem anar a sopar i et
presentaré el meu parent - nebot, em sembla- ,l’Angelo Pilloni, que es pintor
de murals- d’aquest artista ja me’n havia parlar en les llargues
converses que havíem tingut durant tota la tarda - com si en coneguéssim des de
sempre. Ell mateix m’acompanya al lloc de dormir, encara que era ben a prop de
casa seva.
Un sopar a Cagliari.
Com
si hagués conviscut amb aquella gent feia molt temps, passades les deu de la
nit , ens anàrem tots (en Pinuccio, l’Angelo Pilloni, la Manuela , el
Daniele i el que relata) a sopar a
Cagliari.
El muralista Angelo Pilloni.
Malgrat
que aquest reportatge es monogràfic i exclusiu d’en Pinuccio Sciola, crec
que valdria la pena de parlar del seu nebot, l’Angelo Pilloni del que
l’artista me’n havia parlat força, i que forma part de la historia de San
Sperate i del muralisme.
Continuarà.
Víctor Lluelles i Cardona
Fotos arxiu i/o d’en Víctor Lluelles i Cardona
Aquest mateix article del Víctor Lluelles i Cardona, es
va publicar conjuntament per L’Eco de Sitges, el popular setmanari sitgetà que
des del 1886 està en versió impresa ( i que aquest 2012 fa 126 anys
d’existència).
