Les fronteres dels Països Catalans
El famós eslògan 'De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó' no evita l'existència de debats sobre on comencen i on acaben els Països Catalans
28.12.2017 22:00 
Què és una frontera?
El primer problema és determinar què és una frontera i, sobretot, què és una frontera d’una nació sense estat. Les fronteres són sobretot recursos administratius, que responen, per tant, a una demarcació basada en un fet institucional. Així, les fronteres autonòmiques del País Valencià són clares, com ho és la frontera interestatal d’Andorra. La delimitació administrativa actual, però, resol poc la discussió sobre quines són les fronteres dels Països Catalans, ja que són administracions de nivell diferent, delimitades segons criteris diferents.
Històricament, a més, els límits encara poden arribar a ser més difusos. La frontera avui és una línia de demarcació, però no ha estat sempre així. En l’època medieval, la frontera era delimitada pels castells. Un castell i la seua àrea d’influència pertanyia a un regne, i el següent a un altre. Això que avui són les delimitacions clares sobre qualsevol mapa, en aquell moment eren més aviat esferes d’influència que, a més, canviaven si canviaven les aliances polítiques.
El límit lingüístic, tot i ser el més acceptat, tampoc no és un criteri suficient. En primer lloc, perquè pot no coincidir ni amb els límits més de base. Oriola és un cas clar. La ciutat pertany a l’àmbit lingüístic castellà, però una de les seues pedanies, Barba-roja, parla en català. La mateixa comarca de la qual Oriola és capital, el Baix Segura, tot i ser de parla castellana conté precisament la població identificada com el punt final meridional de la llengua, Guardamar. I hi ha encara el fet que la llengua és una entitat viva i en moviment. En algunes zones del país, com el Baix Llobregat o Alacant, el català recula, i en canvi n’hi ha d’altres, com la mateixa Oriola o el Carxe murcià, on el català va en expansió.
La conclusió és que traçar de manera dogmàtica i indiscutible les fronteres dels Països Catalans és un exercici impossible però, al mateix temps, molt interessant. Pas a pas i amb els arguments a favor i en contra, el debat serveix sobretot per a saber millor qui som i d’on venim.
La frontera septentrional: una ratlla clara i un rerepaís confús
Començant pel nord, crida l’atenció el tall tan clar i indiscutible que hi ha arran de mar entre els Països Catalans i Occitània. La frontera entre Salses i Leucata és tan prima, entre les muntanyes i l’estany, que pràcticament només hi cap la carretera. Si hi ha una ‘frontera natural’ (el concepte és molt equívoc) als Països Catalans, aquesta seria la de Salses, amb les muntanyes i l’Estany estrangulant gairebé el pas entre les terres catalanes i les occitanes.
La ratlla és així de contundent. Però ja no ho és tant el rerepaís. En primer lloc, perquè Occitània ‘es cola’ a la Fenolleda i a la Vall d’Aran i, en segon lloc, perquè la frontera interna entre la Catalunya Nord i el Principat és molt més complexa que no sembla.
De fet, Catalunya Nord, tal com la coneixem avui, només pot ser definida basant-se en el fet que és una unitat administrativa de l’estat francès, el departament dels Pirineus Orientals. Els límits del territori de Catalunya Nord actual només tenen un sentit: són els límits de la República francesa.
Sobre el mapa es pot veure, en color carabassa i delimitat per la línia blava de punts, el límit actual del departament dels Pirineus Orientals, és a dir, de Catalunya Nord. Però és ben senzill d’observar com aquests límits tenen poc a veure amb els límits tradicionals del nord.
La línia vermella gruixuda pinta els límits tradicionals del Rosselló i de la Cerdanya, integrats en la Corona de Mallorca. Aquests límits van més enllà de la Catalunya Nord actual, ja que incorporaven també la Baixa Cerdanya, la Vall de Ribes i el Baridà occidental, avui part de l’Alt Urgell. I, en canvi, no incorporaven la Fenolleda, territori de parla occitana incorporat avui al departament dels Pirineus Occidentals.
L’origen de tot plegat és el 7 de novembre de 1659, quan els reis d’Espanya i França van acordar que una part de Catalunya seria cedida a França, sense consultar les Corts catalanes, com era obligatori en l’època, i van amagar aquest pacte durant uns anys. Les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya van ser incorporades a l’estat francès, però amb matisos.
Així, la Cerdanya va ser dividida en dues parts, una de les quals, inclosa l’enclavament de Llívia, va quedar sota jurisdicció espanyola. El debat per la delimitació de la Cerdanya va causar fortes discussions entre els comissionats espanyols i francesos. Els francesos arribaren a acceptar de deixar Bellver a la part sota jurisdicció espanyola i, fins i tot, Puigcerdà, si es garantia l’annexió de trenta-tres pobles cerdans. Llívia se salvà de formar-ne part, al·legant Miquel de Salbà i de Vallgornera, comissionat del rei espanyol, que el tractat dels Pirineus parlava de l’annexió dels ‘pobles’ cerdans i que Llívia tenia la condició de ‘vila’, de manera que no podia formar part de la zona francesa. El posterior tractat de Llívia va ratificar aquest peculiar acord.
De l’acord van quedar exclosos també la Vall de Ribes i el Baridà, que sempre havien format part de la Cerdanya històrica i que ara, només per aquesta raó, formen part del Principat i no de Catalunya Nord.
Durant molt de temps, quan es feia la delimitació tradicional dels Països Catalans, Catalunya Nord quedava inclosa directament al Principat. Tot i això, cal tenir en compte que el segle XIII les Illes Balears i les Pitiüses, els comtats del Rosselló i la Cerdanya, el vescomtat de Carladès i la Senyoria de Montpeller van formar un regne unit, conegut com el Regne de Mallorca o de Mallorques.
La transició entre els Països Catalans i l’Aragó
La frontera oest dels Països Catalans és de les més complexes de definir. La relació històrica entre el Principat i l’Aragó en complica la definició, tot i que des de fa dècades no es discuteix la pertinença de la Franja de Ponent als Països Catalans.
La Franja de Ponent no té, però, cap traducció institucional ni l’ha tinguda mai. Simplement, s’anomenen així els actuals municipis de parla catalana de l’Aragó. La delimitació, però, és més complexa que no sembla. Hi ha debat sobre el Benasc –on es parla una transició entre les llengües catalana i aragonesa– i a quina llengua caldria afegir-hi aquest dialecte. També hi ha alguns municipis de la Franja, sobretot a la zona nord, on es parla aragonès i català o castellà i català en el mateix terme municipal. En general, pel que fa a les comarques del sud, es poden definir uns límits prou exactes, que coincideixen amb els dels actuals municipis, però a les comarques de la Baixa Ribagorça i la Llitera la delimitació és més complicada, ja que hi ha diversos municipis amb nuclis de població de llengües diferents. És, per exemple, el cas de Sanui i Alins: el nucli poblacional de Sanui és de parla catalana i, en canvi, el d’Alins de Llitera parla aragonès.A més, hi ha documentat que en una dotzena de municipis es parlava català en el passat, tot i que avui ja no el parlen. Aquestes poblacions van des d’Estada fins a Belver. Aquesta darrera població, precisament, és la que trenca la continuïtat territorial de la Franja, separant Saidí de Vensilló, un dels casos més curiosos d’expansió del català el segle XX. Vensilló va ser fundat per l’Instituto Nacional de Colonización franquista, els anys quaranta, com a nucli de colonització agrícola, i es va fundar sobre una partida despoblada del municipi de parla castellana d’Esplucs (que, paradoxalment, és un dels municipis de la Ribera de Cinca que es van castellanitzar el segle XVII). Com que els colons eren majoritàriament de la veïna Llitera, i, per tant, catalanòfons, a Vensilló es parla català.
En el mapa adjunt podeu observar el territori de parla catalana en carabassa; la zona de transició lingüística, en groc; i en verd, els territoris on el català era parlat històricament.
Cal remarcar, a més, un canvi administratiu històric. El 1812, quan el Principat va passar a ser part de l’estat francès i posteriorment una república independent durant dos anys, Andorra i la Vall d’Aran van passar a ser part directa de França, mentre que Mequinensa, Fraga, Favara i Nonasp es van unir al Principat, concretament, al departament de les Boques de l’Ebre.
Els països dels valencians
El complex procés de conquesta del Regne de València, amb la dualitat entre catalans i aragonesos, ha generat una sèrie de divisions al País Valencià que fan que, en realitat, es puga parlar de zones territorialment ben diferenciades.
La gran divisió de les terres valencianes, però, és entre les zones de parla catalana i les de parla castellana, una divisió marcada pel repoblament. Els territoris i illots castellanoparlants del País Valencià corresponen generalment a tres grans blocs. Per una banda, hi ha les comarques o poblacions de repoblació aragonesa durant la conquesta, com seria el cas d’Olocau del Rei o de les comarques de l’Alt Millar, l’Alt Palància i la Plana d’Utiel. Per una altra banda, hi ha territoris afegits al País Valencià el segle XIX, és el cas de Requena, Utiel, Villena i Saix, que no havien estat mai abans valencians. Finalment, hi ha la major part de la comarca del Baix Segura, que formava part del territori de parla catalana que s’estenia fins a més enllà de Múrcia en el moment de la conquesta però que es va castellanitzar ràpidament. Actualment, dins el Baix Segura hi ha Guardamar, que marca el límit sud de la llengua catalana i la pedania de Barba-roja, d’Oriola, on també es parla català. De fet, a la ciutat d’Oriola hi ha una recuperació de la llengua, arran sobretot de l’arribada de parelles joves catalanoparlants des de les comarques veïnes i per la voluntat del govern local de promocionar la llengua.
En aquesta àrea hi ha dos municipis que habitualment es posen fora de la frontera dels Països Catalans però que en formen part. Són el Carxe i Cabdet. Del Carxe s’ha dit que és l’Alguer valencià, també perquè el seu territori és molt semblant en mida, uns tres-cents quilòmetres quadrats. És una zona rural i poc poblada on, des del segle XIX, hi viuen uns centenars de valencians de parla catalana, que van ocupar aquest territori provinents de les poblacions veïnes situades al País Valencià, quan la fil·loxera els obligà a cercar nous terrenys per al cultiu de la vinya. En total, són dinou nuclis de població, molts dels quals desocupats des de fa temps per les pèrdues d’habitants, que han malmès la zona. Els habitants es consideren majoritàriament murcians, però també es reivindiquen com a valencians, sobretot en contrast amb els pobles dels quals depenen.
Les poblacions del Carxe formen part de tres municipis de Múrcia –Iecla, Jumella i Favanella– que estan situats al voltant de la serra del Carxe, que dóna nom a la zona. A Iecla, l’única població que continua habitada és el Raspai, el principal nucli de la zona, amb una mica més de cent veïns que, de fet, el coneixen com el Carxe. El Raspai manté una intensa relació amb el Pinós, ja al País Valencià, que exerceix de capital comercial.
De fet, la geografia ha tingut molt a veure amb la conservació de la llengua, ja que, per exemple, la Canyada del Trigo és a vuit quilòmetres del Pinós, mentre que Jumella, de la qual depèn, és a 38km. Igual passa al Raspai, que és a 5km del Pinós, mentre que Iecla és a més de 20km. Al terme de Jumella, les poblacions encara habitades que parlen català són l’Alberquilla, la Canyada del Trigo, la Raixa, la Sarsa i la Torre del Rico, totes de menys de cent habitants. Al terme de la Favanella, hi ha la Canyada de l’Alenya i el Cantó, que actualment són les dues poblacions amb més habitants del Carxe, amb prop de cent cinquanta habitants, el Collado dels Gabriels, l’Ombria de la Sarsa i Balonga. Tradicionalment, el Carxe limitava amb els Pinillos al nord i amb les Coves de Penya-Roja al sud, però totes dues poblacions, avui, estan deshabitades.
La despoblació de la zona per l’emigració és el gran problema. Els anys cinquanta del segle passat, al Carxe hi vivien uns tres mil habitants, i ara no arriben a mil. Des del 2005, hi ha un moviment de recuperació de la valencianitat, i des del 2010, s’hi fan classes de català gràcies a un conveni amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’ajuntament de Iecla, particularment, ha estat molt favorable a la recuperació del català.
Al nord del Carxe, hi ha també Cabdet, una població històricament valenciana que el 1707 va ser incorporada a Castella i que va conservar el català fins al segle passat.
Unes Illes o diverses?
El territori de les Illes, finalment, per raons geogràfiques òbvies, és el més ben delimitat de tots. La discussió, en tot cas, seria sobre si forma un tot o no. El sentiment més arrelat és el de cadascuna de les illes, per separat, en tot cas amb l’excepció d’Eivissa i Formentera, les Pitiüses, que comparteixen molts trets entre si. Tradicionalment, es feia una divisió entre les Illes Balears, que serien només Menorca i Mallorca, i les Pitiüses, una divisió que la creació de la comunitat autònoma ha anat esborrant.
Amb tot, Menorca encara conserva trets específics, en bona part derivats de la pertinença durant molts anys a la corona britànica. El dialecte privatiu de l’illa encara incorpora molts anglicismes i la tendència a acostar-se al Principat és molt marcada. Tant, que els anys trenta del segle passat hi va haver un moviment per a sumar l’illa a l’estatut d’autonomia que s’havia acordat per a Catalunya.
I l’Alguer?
Finalment, queda el cas de l’Alguer, la ciutat de parla catalana de Sardenya. L’Alguer no s’inclou tradicionalment dins els Països Catalans, perquè es considera que és un territori nacionalment sard, però de parla catalana. De fet, la frase famosa marca el límit dels Països Catalans a Maó, per la banda de Llevant, deixant fora la ciutat que els mateixos algueresos coneixen com la Barceloneta.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
