El català, més ben tractat a Sardenya que en camps espanyols
La cap de premsa del Dinamo Sàsser va sorprendre els periodistes
catalans desplaçats fins a l'illa en traduir sense problemes a l'italià,
les respostes en català que feia l'entrenador del Baxi Manresa, Pedro
Martínez
El Baxi Manresa va visitar ahir la pista del Dinamo de Sàsser
en el marc de la Champions League, on va aconseguir imposar-se contra
pronòstic per 73-74. Aquesta no va ser l’única notícia. A la sala de
premsa la cap de comunicació del club sard va sorprendre els periodistes
catalans desplaçats fins a l’illa en traduir sense problemes a
l’italià, les respostes en català que feia l’entrenador manresà, Pedro Martínez.
Al final de la traducció el tècnic no va dubtar en aplaudir la
traductora en comprovar que coneixia el català i el traduïa a la
perfecció a l’italià.
Segons que assenyala Esport 3, la normativa d’aquesta competició
europea demana que les conferències de premsa han de ser en anglès. El
periodista de Ràdio Manresa, Carles Jódar, va demanar si podia preguntar
al final en català, situació davant la qual la cap de premsa del Dinamo
Sassari no va posar cap inconvenient.
Aquesta situació contrasta amb la que es va viure fa unes setmanes en la sala de premsa de l’Extremadura UD.
El periodista esportiu de Catalunya Ràdio Eduard Solà va ser víctima de
catalanofòbia quan va provar de fer una pregunta en català a
l’entrenador del Girona FC, Lluís Martí. Periodistes locals el van
interrompre, tot queixant-se que era en català.
L’Extremadura UD va deixar clar en un comunicat de premsa que no
havia donat cap indicació a cap periodista ni a cap tècnic ‘sobre quina
llengua s’ha d’utilitzar al nostre estadi’. A més assegurava que al seu
estadi són benvingudes ‘totes les llengües que parlin de futbol i mai
farem res que coaccioni la llibertat de cada individu a expressar-se en
la llengua que prefereixi.’
EL
BLOC DEL VÍCTOR, conjuntament amb els seus 50 BLOCS MONOGRÀFICS,
s'adhereix a la vaga general d'aquests divendres 18 d'octubre, per
protestar per la injusta sentència del judici al Procés, i en suport als
Presos Polítics i Exiliats, entre altres.
La condemna per sedició i malversació als presos s'obre pas 48 hores abans que es faci oficial
El Nacional
Barcelona. Dissabte, 12 d'octubre de 2019
1 minut
En ple compte enrere per la publicació de la sentència, cada vegada són més les veus que apunten cap a una possible condemna per sedició i malversació als membres del Govern presos i per desobediència als
acusats que ara mateix es troben en llibertat. Aquest dissabte, son El
Español, El Mundo i la SER els mitjans que se sumen a aquesta hipòtesi,
ja assenyalada per altres capçaleres i experts durant els últims dies a
l'espera que es confirmi dilluns quan es notifiqui oficialment la
sentència.
Segons publiquen, la Sala Penal del Tribunal Suprem ha arribat a un
acord unànime per condemnar per sedició els presos. Aquesta condemna es
traduiria en uns 15 anys de presó, el màxim que permet
el Codi Penal per aquest delicte. Els membres de l'Executiu català
afectats per aquesta condemna serien el vicepresident Oriol Junqueras, els consellers Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Joaquin Forn i Dolors Bassa; l'expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els líders de l'ANC i Òmnium Cultural Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Es descarta doncs l'acusació de rebel·lió que sostenia la Fiscalia i
que podia suposar fins a 30 anys de presó. Segons apunten aquests
mitjans, el Suprem ha arribat a la conclusió que els "incidents
violents" del 20-S i de l'1-O "no van suposar que la violència fos
concebuda ni utilitzada pels condemnats com a element estructural del
pla per aconseguir la secessió".
La condemna dels presos també inclouria un delicte de malversació de
fons públics, però no es concreta quina serà la seva extensió. Aquesta
dada és la que pot fer variar la suma final d'anys de presó.
La resta dels acusats, els exconsellers Santi Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó,
rebrien una condemna per desobediència que no implicaria presó,
sinó penes d'inhabilitació i multa. Tots tres serien absolts
del càrrec de malversació pel qual la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat
els demanaven set anys de presó.
La Mediterrània converteix Catalunya en ambaixadora d'una dansa italiana als llimbs de l'oblit
Els joves ballarins Giovan Francesco Giannini i Gianmaria Borzillo donen vida a la Polka Chinata al pati del Kursaal
per Aina Font Torra, Manresa, 12 d'octubre de 2019 a les 19:15 |
Giovan Francesco Giannini i Gianmaria Borzillo durant una de les seves actuacions al pati del Kursaal | AFT
Aquest migdia de dissabte, 12 d'octubre, el pati del Kursaal ha acollit
la primera de les quatre actuacions que els joves italians Giovan
Francesco Giannini i Gianmaria Borzillo duran a terme en el marc de la
Fira Mediterrània amb la voluntat de donar a conèixer una dansa que, si
bé fa cent anys era àmpliament coneguda a la regió de Bolonya, fa deu
mesos va estar a punt d'oblidar-se per sempre de la memòria col·lectiva.
Es tracta de la Polka Chinata, una coreografia nascuda a començaments
del segle XX que només ballaven els homes (per parelles) i que servia
per festejar les dones. Segons expliquen els dos ballarins (de 23 i 27
anys) que l'han presentat a la capital del Bages, l'escenari principal
on aquest ball es practicava era als famosos pòrtics del centre històric
de Bolonya: "els homes que aconseguien passar per tots els pòrtics i
arribaven al final, demostraven que eren molt hàbils i competents, i
això, a les dones, les impressionava".
Malauradament, però, amb el pas del temps, la dansa va començar a caure
en l'oblit, fins que va arribar a una situació al límit de l'extinció:
"al mes de desembre passat només hi havia un home a tot al món que la
sabés ballar, i la va aprendre per casualitat, a través de vídeos que va
trobar per Youtube", exclamen els ballarins. De fet, es podria dir que
si ells dos, ara mateix, són els principals ambaixadors de la Polka
Chinata, és perquè l'atzar -i la figura del cèlebre coreògraf Alessandro
Sciarroni- hi va tenir molt a veure.
Va ser el mateix Sciarroni (premiat, recentment, amb el Lleó d'Or de la
Biennal de Venècia) que, un dia, mirant vídeos pel Youtube, va trobar-ne
un de la Polka Chiata. Quan va adonar-se que es tractava d'una dansa
pràcticament oblidada, va decidir que lluitaria per recuperar-la, igual
que havia fet anteriorment amb el Schuhplattler, un ball típic tirolès.
Per a fer-ho, va contactar amb Giannini i Borzillo, i els va proposar de
capitanejar el projecte Save the last dance for me, consistent en divulgar la Polka Chinata perquè no s'extingís de la memòria popular.
"Vam assajar durant gairebé cinc mesos, de gener a juny, cada dilluns",
comenten. Això va fer que el nombre de persones coneixedores de la dansa
en qüestió augmentés. Un cop amb la coreografia apresa, la feina que
els tocava fer era expandir-la: "la nostra intenció no és, en cap cas,
que la gent aprengui a ballar-la fil per randa, perquè és una dansa molt
complicada i exigent", assenyalen els joves italians, que continuen:
"el que volem és que soni, que es conegui, perquè no desaparegui dintre
d'aquest món cada cop més globalitzat que s'oblida de la cultura
popular".
En aquest sentit, la Fira Mediterrània de Manresa els ha servit
d'aparador. I no només això, sinó que des de l'organització del certamen
se'ls va oferir la possibilitat d'impartir classes, durant la setmana
passada, a totes aquelles persones interessades a aprendre a ballar la
Polka Chinata. "Amb les classes que hem ofert a Manresa i amb les que
hem dirigit en altres ciutats d'Europa, ara mateix ja som més de cent,
les persones que sabem dansar-la", somriuen.
Durant aquest cap de setmana, Giannini i Borzillo seran al pati del
Kursaal oferint tastos de la polka. El primer passi l'han fet aquest
migdia, davant d'un nombrós públic que ha quedat captivat amb els
moviments dels joves ballarins. Les altres actuacions tindran lloc
aquest vespre (a les 20:30), i demà -diumenge- a les 11:30 i a les
17:30. La música que acompanya la dansa ha estat creada expressament
pels artistes barcelonins Aurora Bauzà i Pere Jou.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital. Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Aprofitar l’oportunitat per no malbaratar el somni
Article d'opinió del president Torra: «Ara no és moment de pensar
en les eleccions que puguin venir. Hem de pensar en les futures
generacions»
Poques hores, pocs dies abans de
la sentència al dret d’autodeterminació de Catalunya, ens tornarem a
mirar al mirall com a societat, com a país, com a comunitat que té el
deure de preparar un futur millor per a si mateixa i per als seus fills.
Així com el Primer d’Octubre ens va posar a prova i ens va ajudar a
reconèixer-nos amb els nostres drets i una dignitat granítica, la
sentència als governants i dirigents del referèndum ens crida a donar
una resposta que ens faci millors, més forts i més lliures.
I aquesta és una responsabilitat de tots. Dels partits i dels
governants, primer. Però també d’una societat que no espera que li
diguin què ha de fer perquè ja s’ha apoderat i sap que té la custòdia
d’uns drets civils, socials i polítics que té tot el dret d’exercir i
fer respectar. Perquè aquest camí de llibertat i d’autoafirmació no
l’hauríem fet si la gent no hagués pres consciència de la seva força
quan actua de manera coordinada.
La sentència als nostres companys i companyes, jutjats per haver
posat urnes ara fa dos anys, pot marcar un canvi de cicle. Pot obrir una
nova etapa en què tornem a prendre la iniciativa, en què la repressió
no ens porti a quedar acorralats i a la defensiva políticament. Una nova
etapa en què tornem a la dinàmica de la confiança que ens ha portat als
millors moments d’aquest procés emancipador. Una nova etapa en què la
generositat i el sentit de país tornin a passar al davant de l’interès
dels partits i les batalles per hegemonies que només servirien per a
gestionar una autonomia vigilada i miserable.
No podem continuar pensant que cal gestionar aquesta autonomia
permesa, que se’ns brinda com una concessió d’Espanya. La sentència ha
de portar-nos a la recuperació de la dinàmica guanyadora, la que fa
propostes de futur, la que debat com volem que sigui l’estat que anem
construint. No eixamplarem cap base demanant permís i esperant que se’ns
doni. Tan sols la defensa de la democràcia i de la voluntat popular ens
pot portar al creixement d’una base de consens encara més àmplia. No es
donaran mai les condicions per a alçar una República de dones i homes
lliures si no la comencem a defensar cada dia des de les nostres
responsabilitats.
Per això vull fer una crida ara que coneixerem de manera més clara
que mai les limitacions democràtiques del Regne d’Espanya. Una crida als
partits que volen un futur lliure per a Catalunya. Una crida a no
abaratir el somni. A mirar l’horitzó per prendre les decisions del
present. Ara no és moment de pensar en les eleccions que puguin venir.
Hem de pensar en les futures generacions. És per elles que cal prendre
les decisions d’avui. La qualitat dels nostres somnis d’avui determinarà
la qualitat de vida que tindran els nostres fills i néts. I, sabent
quins són els nostres somnis, cal que ara ens comprometem a fer-los
possibles amb propostes concretes que retornin la confiança i la força a
tothom. Hem de fer la República Catalana sense excuses i sense pors.
És ben possible que la societat catalana es torni a mobilitzar com
mai per mostrar el seu rebuig a les sentències. Crido també la societat
catalana a fer aquestes mobilitzacions com les hem fet sempre: amb
civisme, respecte, de manera pacífica i determinada. No podem caure en
cap cas en les provocacions que puguin arribar. Ja s’ha vist que els
adversaris de la llibertat de Catalunya ens voldrien violents i
agressius. I nosaltres sabem que l’única manera de guanyar aquest combat
és en peu de pau i amb la fermesa de les conviccions democràtiques.
Hem recorregut camins difícils darrerament. No hem reculat, però no
hem avançat com hauria calgut. I ara és el moment de reprendre el camí.
Retornem a la confiança, sense enganys ni miratges, però sense renúncies
ni pugnes estèrils. Ho deia Albert Camus: la llibertat no és res més
que una oportunitat de ser millors. Aprofitem-la. Siguem lliures, perquè
és l’única manera de guanyar la llibertat. És a dir, la independència.
Marc Pons
Barcelona. Dimecres, 11 de setembre de 2019
5 minuts
Barcelona, dissabte 11 de setembre de 1886. Fa 133 anys. Mossèn Jaume
Collell ―canonge de la diòcesi de Vic― oficiava una missa fúnebre a la
basílica de Santa Maria del Mar “en sufragi dels que moriren en defensa de las llibertats catalanas lo 11 de setembre de 1714”.
Aquell ofici religiós (aquella inofensiva missa de rèquiem) que va ser,
inicialment, prohibit pel bisbe Jaume Català i Albosa, i durament
censurat pels partits polítics republicans, s’acabaria celebrant (o mig
celebrant, per ser més precisos) en un entorn de rivalitats i tensions; i
s’acabaria convertint en el testimoni primigeni de la Diada Nacional de Catalunya.
Diada 1914 / Foto: Carlos Pérez de Rozas. Font: Arxiu Municipal de Barcelona
Qui era el promotor d’aquell acte?
Jaume Collell i Bancells era alguna cosa més que un
canonge de la diòcesi de Vic. L’any 1886, quan es va celebrar aquell
acte primigeni a Santa Maria del Mar, ja era un periodista conegut i
polèmic: havia estat el fundador i el director del setmanari La Veu del Montserrat, una publicació d’ideologia catòlica que s’editava a Vic i que mantenia batusses periodístiques freqüents amb el Diari Català, l’òrgan de premsa del republicà i catalanista Centre Català, de Valentí Almirall. Collell i la Veu del Montserrat eren els dipositaris d’un carlisme sociològic i ideològic que a Catalunya havia tingut, sempre, un component foralista decisiu.
Esquela dels herois de 1714, publicada a 'La Veu del Montserrat' / Font: Wikimedia Commons
Qui hi havia darrere mossèn Collell?
Collell canalitzava els suports a la seva causa a través de la Veu del Montserrat.
Un simple cop d’ull a la nòmina de col·laboradors aporta una visió molt
precisa de les personalitats que envoltaven (o que impulsaven) Collell:
mossèn Jacint Verdaguer, el bisbe Torras i Bages (autor de la màxima “Catalunya serà cristiana o no serà”) o Narcís Verdaguer (un
dels fundadors de la Lliga Regionalista). Amb aquest cartell, queda
clar que aquell acte primigeni estava promogut pel catalanisme
conservador, que és el mateix que dir el carlisme català. Aquesta és la
causa que explicaria els atacs que va rebre dels partits republicans i
catalanistes: es va acusar Collell d’intentar apropiar-se del
catalanisme.
Diada 1923. Associació Pomells de Joventut / Font: Wikimedia Commons
Cap on van derivar les celebracions posteriors?
Només dos anys més tard, el 1888, la Diada feia un salt decisiu:
sortia de la penombra del temple de Santa Maria del Mar i posava un peu
als carrers de Barcelona. L’alcalde Rius i Taulet ―el
gran promotor de l’Exposició Universal― ordenava la col·locació de set
estàtues al Saló de Sant Joan (entre l’Arc de Triomf i l’entrada al
firal) que havien de representar les set personalitats més rellevants de
la història de Catalunya: una d’aquestes estàtues era la de Rafael Casanova.
L’efígie de Casanova, ferit i sostenint la bandera de Santa Eulàlia,
ràpidament es convertiria en un tòtem del catalanisme popular; i en el
punt on, cada 11 de setembre, es feien diverses ofrenes florals.
La Diada de les detencions
L’any 1901 es va produir un altre salt important en la història de la
celebració de la Diada. L’11 de setembre, mentre un grup de joves de la
Unió Catalanista dipositava una ofrena floral a l’estàtua de Rafael
Casanova, la policia espanyola va contestar amb cops de porres i
detencions indiscriminades. En l’imaginari nacionalista espanyol, el
resultat de les guerres de Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898) estava
molt fresc. I la gran mobilització reivindicativa del Tancament de
Caixes (1899), encara més. Aquests detalls són molt importants perquè
expliquen que, en l’imaginari nacionalista espanyol, el catalanisme era
una rèplica de les crisis que havien precedit la pèrdua de les colònies.
Diada 1931 / Foto: J. Domínguez. Font: Arxiu Municipal de Barcelona
La primera Diada unitària
La resposta del catalanisme no es va fer esperar. Pocs dies després,
es convocava una concentració de 15.000 persones ―de tot l’espectre
social i polític del catalanisme― al Saló de Sant Joan. Aquells
manifestants no es van concentrar davant l’estàtua de Guifré el Pilós,
ni davant de la de Roger de Llúria. Ho van fer al voltant de la de
Rafael Casanova, la màxima figura política durant el setge i assalt
borbònic franco-castellà de 1713-1714. El simbolisme era claríssim: no
tan sols es protestava per les agressions i les detencions perpetrades
per l’aparell policial espanyol, sinó que es reivindicava un model polític de llibertats, que reconegués a Catalunya la seva naturalesa nacional.
La Diada del bicentenari
L’any 1914 es computaven dos-cents anys de la tragèdia de 1714. Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista, havia assolit la creació de la Mancomunitat,
l’organisme concebut com el vehicle que havia de conduir Catalunya al
seu autogovern. L’independentisme ja havia formulat les seves tesis. I
Europa estava immersa en la Primera Guerra Mundial. En aquell escenari
de canvis les rivalitats i les divisions van aparèixer de nou i el
nacionalisme espanyol es va abonar a la negació de Catalunya. El Partit
Republicà Radical ―de Lerroux― mentre va governar l’Ajuntament de
Barcelona es va negar a convocar els actes. I la lluita entre Lliga
Regionalista i la Unió Catalanista va fer la resta.
Diada 1932 / Font: Arxiu Municipal de Barcelona
La primera Diada oficial
Durant aquells anys el catalanisme es va dividir en dos espais de
celebració: el catalanisme monàrquic i conservador va continuar fidel a
la tradició d’acudir a l’estàtua de Rafael Casanova (que ja havia estat
traslladada a la seva ubicació actual), i el catalanisme republicà i
progressista va trobar en el Fossar de les Moreres el seu propi espai de
reivindicació. No seria fins al 1931, amb la restauració de la
Generalitat, que el president Macià oficialitzaria la Diada. La premsa
de l’època (La Vanguardia, edició del 12/09/1931) relata que la
unitat del catalanisme es va recuperar al voltant de l’estàtua de
Casanova: Generalitat, ajuntaments, partits polítics, sindicats,
entitats socials...
Diada 1936 / Foto: J. Domínguez. Font: Arxiu Històric de l'Ajuntament de Barcelona
Per què a l’estàtua de Rafael Casanova?
Fins a l’any 1939, la Diada va ser la gran festa reivindicativa dels
valors de la llibertat i el catalanisme. Els valors que encarnava la
figura elevada a la categoria de mite de Rafael Casanova. Però, tot i
això, la Diada va guanyar definitivament la totalitat de l’espai públic.
A la reivindicació dels valors republicans (llibertat, catalanisme),
s’hi van sumar les aspiracions de tots els col·lectius de l’ampli i
divers espectre social català: obrers industrials, jornalers agraris,
llibertaris, sufragistes... Amb la Generalitat republicana, la Diada
Nacional assolia la seva majoria d’edat i guanyava l’adhesió de tots els
catalans. Després vindria el fosc túnel de la dictadura.
Un mapa cada dia: el cors és la llengua de dues illes, en realitat
El cors, una variant del toscà, és parlat també al nord de Sardenya
Un raonament simple fa que quan
coincideix el nom d’un territori amb el d’una llengua tendim a
equiparar-los. Però això no és pas tan automàtic. El cors, per exemple,
no és únicament la llengua de Còrsega. Tal com s’observa al mapa, també
és la d’una bona part de l’illa de Sardenya.
El cors és una llengua romànica que la majoria de lingüistes
consideren una variant del dialecte italià toscà, amb fortes influències
del sard. Es calcula que és parlat per unes 225.000 persones, que
sovint l’usen tan sols oralment, i reserven l’italià o el francès per a
l’expressió escrita.
A l’illa de Sardenya, conviu amb el sard i amb llengües com ara el
català o el lígur. Per a saber-ne més, us recomanem l’article: ‘Sardenya, la nació de les cinc llengües‘.
I per a saber més coses sobre el cors podeu entrar en aquesta web del govern cors.
El govern de PP, Cs i Vox elimina el català dels documents oficials del Campello
Fa gairebé dos mesos que l'ajuntament publica els documents oficials només en castellà
L’oposició del Campello (Alacantí) denuncia que el nou govern municipal ha eliminat el català
dels comunicats oficials. D’ençà del 25 de juny, els documents emesos
per l’executiu de PP, Ciutadans i Vox són només en castellà, per la qual
cosa l’oposició ha demanat en bloc que el català retorni a
l’ajuntament.
En declaracions a À Punt, el portaveu local de Compromís, Benjamí Soler,
ha dit que ‘reviure escenaris anteriors seria fer passos enrere’, una
situació que els campellers no mereixen. Per la seva banda, Vicent Vaello,
portaveu del PSPV, ha afirmat que fa dos mesos que el govern diu que se
solucionarà, sense resultat. ‘Ho continuem rebent absolutament tot en
castellà’, diu. A més, ha denunciat que això incompleix la llei d’ús i
ensenyament del Valencià.
En un piulet, el Tempir ha dit que és ‘vergonyós que
es vulnere l’oficialitat del valencià i s’incomplisca el deure de
fer-la efectiva i fomentar-la com a llengua pròpia d’aquesta
administració local i del municipi’
L'Ajuntament
del Campello elimina el valencià dels comunicats oficials. Vergonyós
que se'n vulnere l'oficialitat i s'incomplisca el deure de fer-la
efectiva i fomentar-la com a llengua pròpia d'aquesta administració
local i del municipi. #AlSudEnValencià#SíALaIgualtatLingüística
Una llengua que s’esvaeix (Xavier Deulonder i Camins)
Joan Daniel Bezsonoff
lamenta que, a la Catalunya Nord durant la segona meitat del segle xx,
“la llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira d’un matí
d’estiu” i, segons es desprèn d’un reportatge que va publicar diumenge
passat el diari espanyol El País, això mateix s’esdevindrà en les
properes dècades amb la llengua de Miguel de Cervantes a Gibraltar; des
de l’inici de la sobirania britànica sobre el Penyal, confirmada en el
Tractat d’Utrecht (1713), a Gibraltar ha continuat parlant-se
sempre el castellà, només que, ara, els nens i els adolescents el
rebutgen; així, parlen entre ells en anglès, es dirigeixen als seus avis
en anglès, malgrat que aquests els renyin i els demanin que se’ls
adrecin en espanyol, i admeten que així com els seus pares pensen en
espanyol, ells pensen en anglès; resulta molt previsible, doncs, en
quina llengua parlaran als seus fills quan, el dia de demà, comencin a
tenir-ne. Les raons d’aquesta actitud s’atribueixen al desenvolupament
de les xarxes socials, on, òbviament, l’anglès és una llengua molt més
útil que el castellà —o el francès— i, també, al rebuig a les
reivindicació per Espanya de la sobirania sobre el Penyal; abandonen el
castellà, doncs, perquè hi veuen un vincle amb un país del qual no en
volen saber res.
Si comparteixo el plany de Bezsonoff i, per això, faig tot el que
crec que puc fer per evitar la desaparició del català a la Catalunya
Nord amb l’esperança, a més, que, tot i que en futur llunyà que ja no
aconseguiré veure, arribi un moment en què es pugui tornar a dir que a
Perpinyà no cal preocupar-se pel francès perquè tothom hi parla en
català, és perquè em sap greu —o, més aviat, em molesta— que a Catalunya
i al conjunt dels Països Catalans el català no hi sigui la llengua
predominant, és a dir, la llengua útil i necessària per viure-hi i
treballar-hi amb total normalitat. En canvi, que a Gibraltar es perdi
l’ús del castellà tant se me’n dóna, exactament igual com a l’autor del
reportatge de El País no es deu amoïnar gaire pel precari estat del
català a València, Alacant i Oriola; al capdavall, tots coneixem el
posicionament d’aquest diari respecte a la política lingüística de la
Generalitat de Catalunya.
A més, ja em va bé que el castellà, la segona llengua més parlada del
món segons la propaganda nacionalista espanyola, retrocedeixi, més que
res perquè desitjaria que a l’àrea metropolitana de Barcelona comencés a
haver-hi gent gran que renyés els seus néts per dirigir-s’hi en català;
tant de bo, doncs, Puerto Rico es convertís en una societat
angloparlant, el quítxua i l’aimara esdevinguessin les llengües
nacionals de Perú i Bolívia, es declarés el guaraní única llengua
oficial del Paraguai i a l’Argentina i a Mèxic establissin una gramàtica
i ortografia pròpies, prescindint de l’estàndard general espanyol. Estic segur que si dic que la República Catalana hauria de
mirar d’eradicar el castellà de Catalunya a base de no considerar
obligatori aprendre’l i estudiar-lo a l’escola, fins i tot molts
catalanoparlants independentistes s’esgarrifaran, però, com podem veure,
a les noves generacions de Gibraltar no els representa cap problema
renunciar al castellà. Naturalment, també celebro que, avui
dia, la llengua internacional sigui l’anglès en comptes del francès, com
ho era ara fa seixanta anys, més que res perquè em sembla que, en cas
contrari, la situació lingüística de la Catalunya Nord seria pitjor
encara, que ja és dir; sort, doncs, que a l’antiga colònia francesa de
la Louisiane, territori corresponent als actuals estats americans de
Missouri, Illinois, Indiana, Louisiana, Arkansas, Mississippí i Alabama,
s’hi va perdre l’ús del francès i, per això, avui dia, els EUA no són
pas com el Canadà un país on el francès sigui llengua oficial.
Xavier Deulonder i Camins deulonder@hotmail.com
L’Alguer vota entre mantenir l’esquerra o virar a la dreta amb la qüestió del català present en tots els programes
La política lingüística al municipi ha fet passes importants en aquest mandat
Els ciutadans de l’Alguer voten
avui a les eleccions municipals, la tercera cita d’enguany a les urnes
després de les regionals del febrer i les europees del maig. La ciutat
de 44.000 habitants, que manté el català com a llengua pròpia –malgrat
estar desvinculada políticament de la resta dels Països Catalans d’ençà
de la guerra de Successió–, tria, en una doble votació, l’elecció
directa del síndic (o batlle) i la renovació del consell municipal.
A Itàlia, el sistema electoral és singular i, a diferència d’Espanya,
França o Andorra, els comicis locals no es fan alhora a tot l’estat,
sinó que se segueixen les dinàmiques municipals. Aquesta vegada, a
l’illa de Sardenya votaran en vint-i-vuit municipis (d’un total de 377),
inclosa la capital, Càller.
Una batllia amb tres candidats
A les eleccions alguereses hi ha només tres aspirants a síndics, la
meitat que ara fa cinc anys. En el cas que cap no arribi al 50% dels
vots, la segona volta serà el 30 de juny. A més, en la renovació del
consistori hi ha dotze llistes de partits, cadascuna vinculada a un
candidat. En total són 280 persones (171 homes i 109 dones) que s’han de
disputar els vint-i-quatre llocs del consell municipal.
Un dels aspirants a síndic és el batlle actual, Mario Bruno,
que es presenta a la reelecció amb el suport de tota l’esquerra
(Esquerra en Comú, Partit Democràtic i Per Alguer amb Mario Bruno), que
s’havia presentat fragmentada en les eleccions avançades del 2014.
El rival principal serà Mario Conoci, secretari local del Partit Sard d’Acció,
que ha obtingut el suport de vuit formacions del centre i de la dreta
(inclosa la Lliga Nord, Força Itàlia, Germans d’Itàlia i formacions
d’obediència sarda), que aquesta vegada es presenta unida. El 2014 la
Unió de Centre va anar en coalició amb Bruno i els Reformadors Sards
se’n van desmarcar.
Finalment, el tercer a la pugna electoral és Roberto Ferrara, del Moviment 5 Estels (M5S). Com és habitual en aquesta formació, es presenta en solitari i té menys possibilitats que la resta.
La batllia sembla ser cosa de dos: Bruno, que aspira a la reelecció
després d’una victòria contundent el 2014, i Conoci, que té el suport de
vuit llistes i que provarà de mantenir la tendència positiva de la
dreta, que ha guanyat amb molt de marge les dues eleccions d’enguany a
la ciutat.
El català, present en els programes dels partits
La qüestió més rellevant de la campanya ha estat el model turístic,
que s’enfronta al desafiament de mantenir el turisme tot l’any i la
pèrdua de pes de l’aeroport en benefici dels altres de l’illa. N’hi ha
algunes altres d’importants que han marcat l’agenda, com ara la
desocupació o la neteja, i especialment la política lingüística, una
qüestió ben present i que forma part dels programes de tots tres
candidats.
La llengua, a diferència d’alguns altres indrets del país, no és
polititzada, i la gran majoria de la població (92%) considera positiu
desenvolupar el català i introduir-lo a l’escola.
El candidat que més tracta aquesta qüestió al programa és el síndic, Mario Bruno, el qual, a més, s’ha mostrat
en favor de les llibertats de Catalunya i contrari a la repressió. En
el seu mandat ha creat l’Oficina lingüística, ha introduït la versió
catalana al web institucional i va obrir el primer ple del mandat en
català.
Al programa hi té un apartat exclusiu per a la política lingüística,
que inclou onze punts, entre els quals ‘fomentar-ne l’ensenyament en
temps curricular a les escoles’, estimular el consum cultural en català,
incentivar els treballadors municipis perquè l’emprin, i fins i tot
‘establir relacions amb les institucions de tots els territoris de parla
catalana (Catalunya, Andorra, País Valencià, Illes Balears, Catalunya
Nord)’.
El candidat de la dreta, Mario Conoci, també ha mostrat la seva sensibilitat envers Catalunya. Va formar part de la delegació del Partit Sard d’Acció que en dates pròximes al Primer d’Octubre va mostrar
el seu suport a la independència de Catalunya i va denunciar que
‘l’estat espanyol havia mostrat la seva cara més autoritària i
antidemocràtica’. A la vegada, el 2010 va ser el responsable de signar
com a vice-síndic el manifest ‘El català, llengua de 10 milions
d’europeus’, en què reclamava que fos plenament oficial a la Unió
Europea.
Al programa es vanta d’haver treballat per l’obertura de l’Espai Llull
el 2009, que considera ‘una referència institucional per als
intercanvis culturals i que d’una altra banda s’ofereix com una
frontissa que facilita els acords econòmics i comercials entre el teixit
empresarial de la nostra ciutat i Catalunya’. Aquest mandat, proposa de
promocionar i incentivar les propostes ‘dirigides a promoure la
defensa, difusió i desenvolupament del patrimoni cultural i artístic de
l’Alguer i de la seva especificitat lingüística’.
Al seu torn, Roberto Ferrara, candidat del M5S,
també destaca que hi ha ‘un important patrimoni immaterial, com ara la
llengua catalana de l’Alguer’ i assegura que donarà suport al foment de
l’ensenyament del català a partir de la infància. El partit i el
candidat, malgrat no oposar-se al desenvolupament del català, mantenen
una posició més tímida en comparació a la resta d’aspirants a la
batllia.
El català s’institucionalitza a l’Alguer
Aquest mandat la llengua ha fet passes importants a escala
institucional. El síndic ha garantit que els algueresos es puguin
dirigir en català a l’administració i n’ha promogut cursos i certificats
entre els treballadors municipals.
A la vegada, es va consolidant a l’escola. Als anys noranta no era
obligatori ni era matèria curricular, cosa que feia que només una part
minoritària dels alumnes, fora de l’horari lectiu, en rebés algunes
nocions amb jocs en català, cançons, contes, entre més.
El 1998 la col·laboració del municipi amb Òmnium i la tasca de voluntariat va engegar el ‘Projecte Palomba‘
per a ensenyar el català dins l’horari escolar, formar el professorat i
elaborar materials d’aprenentatge per a tantes escoles com fos
possible. La iniciativa es va acabar el 2011. També es va engegar La Costura, una línia d’ensenyament plurilingüe amb el català com a llengua de referència dins l’escola d’infantil de Sant Joan Bosco, que va començar el 2004 i es va acabar deu anys després.
En el moment que el model de voluntariat semblava esgotat i
l’ensenyament en català en crisi, la llei regional del 2015 va tornar a
introduir el català en el sistema educatiu, amb cursos de vint-i-quatre
hores (dues hores setmanals durant tres mesos).
Finalment, l’any passat es van posar els fonaments per a un gran
revulsiu: la llei sobre la regulació de les llengües de l’illa, aprovada
pel Consell Regional de Sardenya. La nova llei obre la porta al fet que el català sigui llengua vehicular en algunes assignatures, preveu una assignatura obligatòria de català
per a tots els alumnes de l’ensenyament obligatori i, a més, ha de
permetre que els catalanoparlants s’adrecin en la seva llengua a
l’administració regional.
La passa és molt important, perquè ha de dotar el català de recursos i
no ho deixa tot a les mans del voluntariat. Només falta que el govern
sard, recentment elegit, i el nou govern alguerès comencin a
desenvolupar-la.
Entre la millora i la recessió
El nou marc sorgit d’aquesta última legislatura situa el català de
l’Alguer a un nivell de protecció superior que l’actual de la Franja de
Ponent o Catalunya Nord, però, a la vegada, ara és quan el coneixement i
l’ús habitual és més baix.
El català es va mantenir com la llengua majoritària fins a la Segona
Guerra Mundial, malgrat haver restat circumscrit dins l’illa de Sardenya
únicament a la ciutat de l’Alguer. Però la immigració de gent de parla
sarda i italiana, l’escola, els mitjans de comunicació en italià, han
fet que cada vegada menys famílies el transmetin als fills i que vagi
perdent ús social.
Aquest fet ha coincidit amb la presa de consciència lingüística, amb
un primer retrobament amb la resta dels Països Catalans a la segona
meitat del segle XIX, que va restablir de lligams culturals per a
ambdues parts; i una de segona que comença amb el Creuer del Retrobament
(1960), quan cent quaranta-un intel·lectuals i membres de la societat
de la resta dels Països Catalans van ser rebuts al port de la ciutat per
milers d’algueresos, inclòs el síndic Fedele Cilliano.
A la segona meitat del segle XX es va impulsar el moviment de
conscienciació i recuperació de la cultura catalana de l’Alguer.
Mentrestant, així i tot, la llengua ha tingut un clar retrocés, tenint
en compte, per exemple, que la població va passar de 21.000 habitants el
1951 a 37.000 el 1981. La immensa majoria dels nouvinguts no eren
catalanoparlants. Generalitat de Catalunya, Municipi de l’Alguer, Enquesta d’usos lingüístics a l’Alguer 2015.
El català continua essent una llengua viva, segons l’Enquesta d’usos lingüístics de 2015;
gairebé tota la població l’entén i una part important el sap parlar.
Tanmateix, el retrocés ha estat clar també aquesta darrera dècada. Cal
remarcar un trencament en la transmissió generacional, amb un ús molt
més elevat amb els avis que no pas amb els fills.
Actualment, un 24% de la població té el català com llengua materna i
un percentatge més gran (26%) com a llengua d’identificació, és a dir,
que el considera com a propi. El percentatge baixa quan es demana sobre
la d’ús habitual, amb una presència molt més gran de l’italià i en què
només un 18,5% de la població té el català (i un 4,2% el sard). Generalitat de Catalunya, Municipi de l’Alguer, Enquesta d’usos lingüístics a l’Alguer 2015.
Tot i això, a diferència d’alguns altres indrets del domini
lingüístic, no és relegat a l’àmbit familiar, sinó que és present al dia
a dia, especialment en botigues o petits comerços (25%) i fins i tot hi
és més emprada que no pas a casa.
La llengua continua present en la vida pública, i trobem que ara,
quan més alt és el nivell de protecció a l’administració i a l’escola,
és quan llengua és en un estat més crític. La supervivència del català a
l’Alguer en gran mesura dependrà de si la promoció en els àmbits
públics, el fet que sigui vista com una llengua útil, per exemple, amb
el turisme i l’economia, i la implementació a l’escola és prou potent
per a revertir la tendència d’aquestes darreres dècades. I d’això, en
depèn en gran part el nou síndic que surti de les urnes.
S'ha imposat més de la meitat dels vots i ha evitat una segona
volta · El batlle actual, Mario Bruno, només ha aconseguit el 31,93%
dels sufragis
El candidat del centredreta, MarioConoci, s’ha imposat amb claredat en les eleccions municipals a l’Alguer amb el 53,1% dels vots. La seva candidatura tenia el suport de vuit formacions, entre les quals la Lliga Nord, Força Itàlia, Germans d’Itàlia i formacions d’obediència sarda. El batlle en funcions i candidat de l’esquerra, MarioBruno, ha quedat en segon lloc amb el 31,93% dels sufragis. Roberto Ferrara, candidat del Moviment 5 Estrelles, ha quedat últim amb només el 14,97% dels suports.
Conoci ha mostrat la seva sensibilitat envers Catalunya i va formar
part de la delegació del Partit Sard d’Acció que durant l’octubre de
2017 va donar suport a
la independència i va denunciar que ‘l’estat espanyol havia mostrat la
seva cara més autoritària i antidemocràtica’. A la vegada, el 2010 va
ser el responsable de signar com a vice-síndic el manifest ‘El català,
llengua de 10 milions d’europeus’, en el qual reclamava que fos
plenament oficial a la Unió Europea.
Al programa electoral es vantava d’haver treballat per l’obertura de l’Espai Llull el
2009, que considera ‘una referència institucional per als intercanvis
culturals i que d’una altra banda s’ofereix com una frontissa que
facilita els acords econòmics i comercials entre el teixit empresarial
de la nostra ciutat i Catalunya’. Aquest mandat, proposa de promocionar i
incentivar les propostes ‘dirigides a promoure la defensa, difusió i
desenvolupament del patrimoni cultural i artístic de l’Alguer i de la
seva especificitat lingüística’.
Estibadors italians frenen l’exportació d’armes a l’Aràbia Saudita
“Tanqueu els
ports a les armes i obriu-los a les persones”. Amb aquest lema es
manifestaven fa dues setmanes estibadors i organitzacions pacifistes a
Itàlia alertats per l’arribada del Bahri Yanbu, un vaixell de la
flota de la monarquia saudita que transportava un carregament d’armes
procedents del Canadà, dels Estats Units i de Bèlgica amb destinació a
Riad. Els estibadors es van posar en vaga i es van negar a carregar i
descarregar cap vaixell fins que el material fos retirat del moll. I
així va ser: l’empresa es va veure obligada a tornar els contenidors a
un magatzem i el vaixell va acabar marxant cap al port d’Alexandria
sense la càrrega.
En el periple europeu del vaixell, organitzacions
franceses ja havien denunciat que les armes que portava es destinarien a
la guerra del Iemen, on es viu la pitjor crisi humanitària del planeta i
on la coalició encapçalada per l’Aràbia Saudita està acusada per
nombroses ONG i per l’ONU de crims de guerra. El vaixell no va poder
carregar els canons Caesar fabricats a França al port de Le Havre perquè
la pressió de les organitzacions va aconseguir que els retiressin
l’autorització, i després va passar per Santander, on va carregar dos
contenidors. A Itàlia ja l’esperaven, i quan va entrar al port de Gènova
per carregar uns generadors elèctrics destinats a la Guàrdia Nacional
Saudita, la vaga dels estibadors ho va impedir.
Els sindicats, en primera línia
“Va ser una primera victòria, i la clau
va ser la implicació dels sindicats: els treballadors no volen
participar amb la seva feina en la matança de civils en una guerra. Els
sindicats metal·lúrgics formen part de la campanya i, tot i que tenen
les seves contradiccions, aposten perquè es reconverteixin les fàbriques
o simplement es dediquin a un ús civil”, explica Francesco Vignata, de
la Rete Disarmo (Xarxa pel Desarmament), que ha visitat Barcelona
convidat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
“També hi va ajudar el fet que el diari La Repubblica
publiqués les imatges dels tancs i vehicles militars que transportava
el vaixell: perquè una cosa són informes amb dades d’exportacions i
l’altra veure les armes a punt per a la guerra”, afegeix.
Però els estibadors havien guanyat només una
batalla. Ahir mateix va arribar al port de Sardenya un altre vaixell de
la mateixa companyia estatal saudita, el Bahri Tabuk.
L’embarcació no havia anunciat la seva arribada al port (havia comunicat
que es dirigia a Alexandria), va entrar a les 6.40 del matí i va
carregar 44 contenidors de color taronja. La càrrega havia arribat en un
comboi escortat per empreses de seguretat privades i amb un procediment
fora de la normativa habitual del port, cosa que va impedir que els
sindicats hi intervinguessin. La feina la van fer treballadors del
vaixell saudita per evitar protestes i boicots.
A
Sardenya, la regió més pobra d’Itàlia, hi ha la fàbrica de bombes RWM
Italia Spa, que des del 2015 ja ha enviat 5.000 bombes a Riad. Els
investigadors sospiten que ahir es van carregar unes 8.000 bombes. Els
contenidors tampoc no tenien número identificatiu ni els indicadors
d’explosius.
“El 2016 el govern italià va autoritzar la venda
d’armes a l’Aràbia Saudita per valor de 411 milions d’euros, dels quals
42 milions eren per fabricar 30.000 bombes de tipus MK80 a Sardenya, a
raó de 4.000 l’any”, recorda Vignata. RWM és una antiga empresa pública
italiana que va ser comprada per un fabricant alemany. L’escàndol va
esclatar l’octubre del mateix any, quan una ONG del Iemen va documentar
com aquestes bombes s’havien fet servir en un atac contra un barri a
prop de Sanà i van matar una família sencera: el pare, la mare
(embarassada) i els seus tres fills.
De Renzi a Salvini
“Quan Itàlia va autoritzar la venda d’aquestes armes governaven primer
Matteo Renzi i després Paolo Gentiloni, del Partit Demòcrata. Nosaltres
vam denunciar la llicència i aleshores ens deien que no hi podien fer
res. Ara que són a l’oposició diuen el contrari, i és el Moviment 5
Estrelles el que ens diu que no hi ha res a fer. I la Lliga defensa les
fàbriques d’armes del nord”, explica l’activista. Sap que la seva és una
cursa de fons i que les següents batalles arribaran ben aviat. El 21 de
juny, el 13 de juliol, el 3 d’agost i el 23 d’agost esperen l’arribada
de més vaixells de la mateixa empresa saudita.
Borrell diu que les armes de Santander eren “no letals”
El vaixell que els estibadors genovesos es van negar a descarregar
havia fet una parada uns dies abans al port de Santander. Amnistia
Internacional i l’organització Pasaje Seguro havien demanat el govern
espanyol que no autoritzés la càrrega de les armes en cap port espanyol
“a causa del risc substancial que l’Aràbia Saudita les utilitzi per
cometre o facilitar la comissió de crims de dret internacional al
Iemen”.
El ministre d’Exteriors en funcions, Josep Borrell,
va sortir al pas de la polèmica assegurant el 13 de maig que les armes
en qüestió eren “no letals” i que estaven destinades a una “fira
d’exhibició d’armament” que s’havia de celebrar als Emirats Àrabs i no
al conflicte al Iemen. Jordi Calvo, del Centre Delàs, apunta que “és
probable que aquest carregament sigui només una mostra per decidir si
després es compren aquestes armes”, i afegeix que l’empresa Instalaza,
que té la fàbrica a Santander, ja ha estat acusada d’exportar bombes de
fragmentació a Líbia.
Calvo alerta que després de les protestes dels
bombers de Bilbao, que es van negar a supervisar les operacions de
càrrega, “ara s’estan utilitzant més ports arreu d’Espanya, i es pot
constatar a través de les dades de Duanes”.
Sant Jordi arriba a l’Alguer amb activitats durant tota la setmana
Presentacions de llibres, concerts, tallers de paella valenciana... Així celebrarà l'Alguer el Sant Jordi d'enguany
L’Alguer celebra Sant Jordi d’avui
fins al 27 d’abril amb diferents activitats. Avui a les 17.30 es farà
la presentació de la publicació anual Sant Jordi a l’Alguer a la recerca del drac, d’Eleonora Cattogno (amb traducció de Carla Valentino,
a la Sala Mosaic del Museu Arqueològic. A les 18.00 s’exposaran al
carrer de Sant Agustí 18 A les publicacions d’Òmnium Cultural de
l’Alguer i les traduccions en alguerès d’El petit príncep, de Saint-Exupéry, i la Història d’una lloca marina,
de L. Sepúlveda. També hi faran una diada de portes obertes. A les
19.00 l’Obra Cultural de l’Alguer presentarà una reedició del Volum II de Miquel Chessa a cura de Carlo Sechi i amb la lectura de Pier Luigi Alvau. Serà a la sala de la Biblioteca Catalana.
Dimecres continuaran les activitats, i de les 17.00 a les 19.00
Plataforma per la Llengua organitzarà un laboratori de paella valenciana
amb mestres paellers anomenat ‘Del tros al plat’ a la plaça Lo Quarter.
A les 19.00 es farà una masterclass de guitarra blues amb el mestre Quico Pi de la Serra, que presentarà els seus últims discs. S’organitzarà a la torre de l’Esperó Reial.
Dijous a les 12.00 es repetirà el laboratori de paella valenciana i a les 18.00 es farà un concert gratuït de Maria del Mar Bonet i Quico Pi de la Serra, en el marc de la festa de l’Alliberament del Feixisme que se celebra a Itàlia.
Divendres a les 9.00 es repetirà el laboratori de paella valenciana i a les 18.00 es representarà Ernesto, una comèdia de Guido Sari.
És una mena de metàfora de la infatuació acrítica per la tecnologia,
que pot arribar a modificar els nostres comportaments, tant col·lectius
com individuals. Serà a la Universitat de les Tres Edats (carrer de
Sàsser, 179).
Dissabte es clouran els actes amb la presentació de l’aplicació
Apparella’t per a trobar parelles lingüístiques, una iniciativa de
Plataforma per la Llengua que ja té el suport de més de dos-cents
mecenes. Es farà a la Torre de l’Esperó Reial.
La Generalitat de Catalunya organitza algunes de les activitats, com ara la presentació de Sant Jordi a l’Alguer a la recerca del drac. L’Ofici
de l’Alguer, que depèn de la delegació del govern a Itàlia, torna a
estar en funcionament després d’haver estat tancat per l’article 155.
04.12.2019 18:10
El Nacional
per 
.png)
