L’Alguer vota entre mantenir l’esquerra o virar a la dreta amb la qüestió del català present en tots els programes
La política lingüística al municipi ha fet passes importants en aquest mandat
Els ciutadans de l’Alguer voten
avui a les eleccions municipals, la tercera cita d’enguany a les urnes
després de les regionals del febrer i les europees del maig. La ciutat
de 44.000 habitants, que manté el català com a llengua pròpia –malgrat
estar desvinculada políticament de la resta dels Països Catalans d’ençà
de la guerra de Successió–, tria, en una doble votació, l’elecció
directa del síndic (o batlle) i la renovació del consell municipal.
A Itàlia, el sistema electoral és singular i, a diferència d’Espanya,
França o Andorra, els comicis locals no es fan alhora a tot l’estat,
sinó que se segueixen les dinàmiques municipals. Aquesta vegada, a
l’illa de Sardenya votaran en vint-i-vuit municipis (d’un total de 377),
inclosa la capital, Càller.
Una batllia amb tres candidats
A les eleccions alguereses hi ha només tres aspirants a síndics, la
meitat que ara fa cinc anys. En el cas que cap no arribi al 50% dels
vots, la segona volta serà el 30 de juny. A més, en la renovació del
consistori hi ha dotze llistes de partits, cadascuna vinculada a un
candidat. En total són 280 persones (171 homes i 109 dones) que s’han de
disputar els vint-i-quatre llocs del consell municipal.
Un dels aspirants a síndic és el batlle actual, Mario Bruno,
que es presenta a la reelecció amb el suport de tota l’esquerra
(Esquerra en Comú, Partit Democràtic i Per Alguer amb Mario Bruno), que
s’havia presentat fragmentada en les eleccions avançades del 2014.
El rival principal serà Mario Conoci, secretari local del Partit Sard d’Acció,
que ha obtingut el suport de vuit formacions del centre i de la dreta
(inclosa la Lliga Nord, Força Itàlia, Germans d’Itàlia i formacions
d’obediència sarda), que aquesta vegada es presenta unida. El 2014 la
Unió de Centre va anar en coalició amb Bruno i els Reformadors Sards
se’n van desmarcar.
Finalment, el tercer a la pugna electoral és Roberto Ferrara, del Moviment 5 Estels (M5S). Com és habitual en aquesta formació, es presenta en solitari i té menys possibilitats que la resta.
La batllia sembla ser cosa de dos: Bruno, que aspira a la reelecció
després d’una victòria contundent el 2014, i Conoci, que té el suport de
vuit llistes i que provarà de mantenir la tendència positiva de la
dreta, que ha guanyat amb molt de marge les dues eleccions d’enguany a
la ciutat.
El català, present en els programes dels partits
La qüestió més rellevant de la campanya ha estat el model turístic,
que s’enfronta al desafiament de mantenir el turisme tot l’any i la
pèrdua de pes de l’aeroport en benefici dels altres de l’illa. N’hi ha
algunes altres d’importants que han marcat l’agenda, com ara la
desocupació o la neteja, i especialment la política lingüística, una
qüestió ben present i que forma part dels programes de tots tres
candidats.
La llengua, a diferència d’alguns altres indrets del país, no és
polititzada, i la gran majoria de la població (92%) considera positiu
desenvolupar el català i introduir-lo a l’escola.
El candidat que més tracta aquesta qüestió al programa és el síndic, Mario Bruno, el qual, a més, s’ha mostrat
en favor de les llibertats de Catalunya i contrari a la repressió. En
el seu mandat ha creat l’Oficina lingüística, ha introduït la versió
catalana al web institucional i va obrir el primer ple del mandat en
català.
Al programa hi té un apartat exclusiu per a la política lingüística,
que inclou onze punts, entre els quals ‘fomentar-ne l’ensenyament en
temps curricular a les escoles’, estimular el consum cultural en català,
incentivar els treballadors municipis perquè l’emprin, i fins i tot
‘establir relacions amb les institucions de tots els territoris de parla
catalana (Catalunya, Andorra, País Valencià, Illes Balears, Catalunya
Nord)’.
El candidat de la dreta, Mario Conoci, també ha mostrat la seva sensibilitat envers Catalunya. Va formar part de la delegació del Partit Sard d’Acció que en dates pròximes al Primer d’Octubre va mostrar
el seu suport a la independència de Catalunya i va denunciar que
‘l’estat espanyol havia mostrat la seva cara més autoritària i
antidemocràtica’. A la vegada, el 2010 va ser el responsable de signar
com a vice-síndic el manifest ‘El català, llengua de 10 milions
d’europeus’, en què reclamava que fos plenament oficial a la Unió
Europea.
Al programa es vanta d’haver treballat per l’obertura de l’Espai Llull
el 2009, que considera ‘una referència institucional per als
intercanvis culturals i que d’una altra banda s’ofereix com una
frontissa que facilita els acords econòmics i comercials entre el teixit
empresarial de la nostra ciutat i Catalunya’. Aquest mandat, proposa de
promocionar i incentivar les propostes ‘dirigides a promoure la
defensa, difusió i desenvolupament del patrimoni cultural i artístic de
l’Alguer i de la seva especificitat lingüística’.
Al seu torn, Roberto Ferrara, candidat del M5S,
també destaca que hi ha ‘un important patrimoni immaterial, com ara la
llengua catalana de l’Alguer’ i assegura que donarà suport al foment de
l’ensenyament del català a partir de la infància. El partit i el
candidat, malgrat no oposar-se al desenvolupament del català, mantenen
una posició més tímida en comparació a la resta d’aspirants a la
batllia.
El català s’institucionalitza a l’Alguer
Aquest mandat la llengua ha fet passes importants a escala
institucional. El síndic ha garantit que els algueresos es puguin
dirigir en català a l’administració i n’ha promogut cursos i certificats
entre els treballadors municipals.
A la vegada, es va consolidant a l’escola. Als anys noranta no era
obligatori ni era matèria curricular, cosa que feia que només una part
minoritària dels alumnes, fora de l’horari lectiu, en rebés algunes
nocions amb jocs en català, cançons, contes, entre més.
El 1998 la col·laboració del municipi amb Òmnium i la tasca de voluntariat va engegar el ‘Projecte Palomba‘
per a ensenyar el català dins l’horari escolar, formar el professorat i
elaborar materials d’aprenentatge per a tantes escoles com fos
possible. La iniciativa es va acabar el 2011. També es va engegar La Costura, una línia d’ensenyament plurilingüe amb el català com a llengua de referència dins l’escola d’infantil de Sant Joan Bosco, que va començar el 2004 i es va acabar deu anys després.
En el moment que el model de voluntariat semblava esgotat i
l’ensenyament en català en crisi, la llei regional del 2015 va tornar a
introduir el català en el sistema educatiu, amb cursos de vint-i-quatre
hores (dues hores setmanals durant tres mesos).
Finalment, l’any passat es van posar els fonaments per a un gran
revulsiu: la llei sobre la regulació de les llengües de l’illa, aprovada
pel Consell Regional de Sardenya. La nova llei obre la porta al fet que el català sigui llengua vehicular en algunes assignatures, preveu una assignatura obligatòria de català
per a tots els alumnes de l’ensenyament obligatori i, a més, ha de
permetre que els catalanoparlants s’adrecin en la seva llengua a
l’administració regional.
La passa és molt important, perquè ha de dotar el català de recursos i
no ho deixa tot a les mans del voluntariat. Només falta que el govern
sard, recentment elegit, i el nou govern alguerès comencin a
desenvolupar-la.
Entre la millora i la recessió
El nou marc sorgit d’aquesta última legislatura situa el català de
l’Alguer a un nivell de protecció superior que l’actual de la Franja de
Ponent o Catalunya Nord, però, a la vegada, ara és quan el coneixement i
l’ús habitual és més baix.
El català es va mantenir com la llengua majoritària fins a la Segona
Guerra Mundial, malgrat haver restat circumscrit dins l’illa de Sardenya
únicament a la ciutat de l’Alguer. Però la immigració de gent de parla
sarda i italiana, l’escola, els mitjans de comunicació en italià, han
fet que cada vegada menys famílies el transmetin als fills i que vagi
perdent ús social.
Aquest fet ha coincidit amb la presa de consciència lingüística, amb
un primer retrobament amb la resta dels Països Catalans a la segona
meitat del segle XIX, que va restablir de lligams culturals per a
ambdues parts; i una de segona que comença amb el Creuer del Retrobament
(1960), quan cent quaranta-un intel·lectuals i membres de la societat
de la resta dels Països Catalans van ser rebuts al port de la ciutat per
milers d’algueresos, inclòs el síndic Fedele Cilliano.
A la segona meitat del segle XX es va impulsar el moviment de
conscienciació i recuperació de la cultura catalana de l’Alguer.
Mentrestant, així i tot, la llengua ha tingut un clar retrocés, tenint
en compte, per exemple, que la població va passar de 21.000 habitants el
1951 a 37.000 el 1981. La immensa majoria dels nouvinguts no eren
catalanoparlants. Generalitat de Catalunya, Municipi de l’Alguer, Enquesta d’usos lingüístics a l’Alguer 2015.
El català continua essent una llengua viva, segons l’Enquesta d’usos lingüístics de 2015;
gairebé tota la població l’entén i una part important el sap parlar.
Tanmateix, el retrocés ha estat clar també aquesta darrera dècada. Cal
remarcar un trencament en la transmissió generacional, amb un ús molt
més elevat amb els avis que no pas amb els fills.
Actualment, un 24% de la població té el català com llengua materna i
un percentatge més gran (26%) com a llengua d’identificació, és a dir,
que el considera com a propi. El percentatge baixa quan es demana sobre
la d’ús habitual, amb una presència molt més gran de l’italià i en què
només un 18,5% de la població té el català (i un 4,2% el sard). Generalitat de Catalunya, Municipi de l’Alguer, Enquesta d’usos lingüístics a l’Alguer 2015.
Tot i això, a diferència d’alguns altres indrets del domini
lingüístic, no és relegat a l’àmbit familiar, sinó que és present al dia
a dia, especialment en botigues o petits comerços (25%) i fins i tot hi
és més emprada que no pas a casa.
La llengua continua present en la vida pública, i trobem que ara,
quan més alt és el nivell de protecció a l’administració i a l’escola,
és quan llengua és en un estat més crític. La supervivència del català a
l’Alguer en gran mesura dependrà de si la promoció en els àmbits
públics, el fet que sigui vista com una llengua útil, per exemple, amb
el turisme i l’economia, i la implementació a l’escola és prou potent
per a revertir la tendència d’aquestes darreres dècades. I d’això, en
depèn en gran part el nou síndic que surti de les urnes.
S'ha imposat més de la meitat dels vots i ha evitat una segona
volta · El batlle actual, Mario Bruno, només ha aconseguit el 31,93%
dels sufragis
El candidat del centredreta, MarioConoci, s’ha imposat amb claredat en les eleccions municipals a l’Alguer amb el 53,1% dels vots. La seva candidatura tenia el suport de vuit formacions, entre les quals la Lliga Nord, Força Itàlia, Germans d’Itàlia i formacions d’obediència sarda. El batlle en funcions i candidat de l’esquerra, MarioBruno, ha quedat en segon lloc amb el 31,93% dels sufragis. Roberto Ferrara, candidat del Moviment 5 Estrelles, ha quedat últim amb només el 14,97% dels suports.
Conoci ha mostrat la seva sensibilitat envers Catalunya i va formar
part de la delegació del Partit Sard d’Acció que durant l’octubre de
2017 va donar suport a
la independència i va denunciar que ‘l’estat espanyol havia mostrat la
seva cara més autoritària i antidemocràtica’. A la vegada, el 2010 va
ser el responsable de signar com a vice-síndic el manifest ‘El català,
llengua de 10 milions d’europeus’, en el qual reclamava que fos
plenament oficial a la Unió Europea.
Al programa electoral es vantava d’haver treballat per l’obertura de l’Espai Llull el
2009, que considera ‘una referència institucional per als intercanvis
culturals i que d’una altra banda s’ofereix com una frontissa que
facilita els acords econòmics i comercials entre el teixit empresarial
de la nostra ciutat i Catalunya’. Aquest mandat, proposa de promocionar i
incentivar les propostes ‘dirigides a promoure la defensa, difusió i
desenvolupament del patrimoni cultural i artístic de l’Alguer i de la
seva especificitat lingüística’.
Estibadors italians frenen l’exportació d’armes a l’Aràbia Saudita
“Tanqueu els
ports a les armes i obriu-los a les persones”. Amb aquest lema es
manifestaven fa dues setmanes estibadors i organitzacions pacifistes a
Itàlia alertats per l’arribada del Bahri Yanbu, un vaixell de la
flota de la monarquia saudita que transportava un carregament d’armes
procedents del Canadà, dels Estats Units i de Bèlgica amb destinació a
Riad. Els estibadors es van posar en vaga i es van negar a carregar i
descarregar cap vaixell fins que el material fos retirat del moll. I
així va ser: l’empresa es va veure obligada a tornar els contenidors a
un magatzem i el vaixell va acabar marxant cap al port d’Alexandria
sense la càrrega.
En el periple europeu del vaixell, organitzacions
franceses ja havien denunciat que les armes que portava es destinarien a
la guerra del Iemen, on es viu la pitjor crisi humanitària del planeta i
on la coalició encapçalada per l’Aràbia Saudita està acusada per
nombroses ONG i per l’ONU de crims de guerra. El vaixell no va poder
carregar els canons Caesar fabricats a França al port de Le Havre perquè
la pressió de les organitzacions va aconseguir que els retiressin
l’autorització, i després va passar per Santander, on va carregar dos
contenidors. A Itàlia ja l’esperaven, i quan va entrar al port de Gènova
per carregar uns generadors elèctrics destinats a la Guàrdia Nacional
Saudita, la vaga dels estibadors ho va impedir.
Els sindicats, en primera línia
“Va ser una primera victòria, i la clau
va ser la implicació dels sindicats: els treballadors no volen
participar amb la seva feina en la matança de civils en una guerra. Els
sindicats metal·lúrgics formen part de la campanya i, tot i que tenen
les seves contradiccions, aposten perquè es reconverteixin les fàbriques
o simplement es dediquin a un ús civil”, explica Francesco Vignata, de
la Rete Disarmo (Xarxa pel Desarmament), que ha visitat Barcelona
convidat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
“També hi va ajudar el fet que el diari La Repubblica
publiqués les imatges dels tancs i vehicles militars que transportava
el vaixell: perquè una cosa són informes amb dades d’exportacions i
l’altra veure les armes a punt per a la guerra”, afegeix.
Però els estibadors havien guanyat només una
batalla. Ahir mateix va arribar al port de Sardenya un altre vaixell de
la mateixa companyia estatal saudita, el Bahri Tabuk.
L’embarcació no havia anunciat la seva arribada al port (havia comunicat
que es dirigia a Alexandria), va entrar a les 6.40 del matí i va
carregar 44 contenidors de color taronja. La càrrega havia arribat en un
comboi escortat per empreses de seguretat privades i amb un procediment
fora de la normativa habitual del port, cosa que va impedir que els
sindicats hi intervinguessin. La feina la van fer treballadors del
vaixell saudita per evitar protestes i boicots.
A
Sardenya, la regió més pobra d’Itàlia, hi ha la fàbrica de bombes RWM
Italia Spa, que des del 2015 ja ha enviat 5.000 bombes a Riad. Els
investigadors sospiten que ahir es van carregar unes 8.000 bombes. Els
contenidors tampoc no tenien número identificatiu ni els indicadors
d’explosius.
“El 2016 el govern italià va autoritzar la venda
d’armes a l’Aràbia Saudita per valor de 411 milions d’euros, dels quals
42 milions eren per fabricar 30.000 bombes de tipus MK80 a Sardenya, a
raó de 4.000 l’any”, recorda Vignata. RWM és una antiga empresa pública
italiana que va ser comprada per un fabricant alemany. L’escàndol va
esclatar l’octubre del mateix any, quan una ONG del Iemen va documentar
com aquestes bombes s’havien fet servir en un atac contra un barri a
prop de Sanà i van matar una família sencera: el pare, la mare
(embarassada) i els seus tres fills.
De Renzi a Salvini
“Quan Itàlia va autoritzar la venda d’aquestes armes governaven primer
Matteo Renzi i després Paolo Gentiloni, del Partit Demòcrata. Nosaltres
vam denunciar la llicència i aleshores ens deien que no hi podien fer
res. Ara que són a l’oposició diuen el contrari, i és el Moviment 5
Estrelles el que ens diu que no hi ha res a fer. I la Lliga defensa les
fàbriques d’armes del nord”, explica l’activista. Sap que la seva és una
cursa de fons i que les següents batalles arribaran ben aviat. El 21 de
juny, el 13 de juliol, el 3 d’agost i el 23 d’agost esperen l’arribada
de més vaixells de la mateixa empresa saudita.
Borrell diu que les armes de Santander eren “no letals”
El vaixell que els estibadors genovesos es van negar a descarregar
havia fet una parada uns dies abans al port de Santander. Amnistia
Internacional i l’organització Pasaje Seguro havien demanat el govern
espanyol que no autoritzés la càrrega de les armes en cap port espanyol
“a causa del risc substancial que l’Aràbia Saudita les utilitzi per
cometre o facilitar la comissió de crims de dret internacional al
Iemen”.
El ministre d’Exteriors en funcions, Josep Borrell,
va sortir al pas de la polèmica assegurant el 13 de maig que les armes
en qüestió eren “no letals” i que estaven destinades a una “fira
d’exhibició d’armament” que s’havia de celebrar als Emirats Àrabs i no
al conflicte al Iemen. Jordi Calvo, del Centre Delàs, apunta que “és
probable que aquest carregament sigui només una mostra per decidir si
després es compren aquestes armes”, i afegeix que l’empresa Instalaza,
que té la fàbrica a Santander, ja ha estat acusada d’exportar bombes de
fragmentació a Líbia.
Calvo alerta que després de les protestes dels
bombers de Bilbao, que es van negar a supervisar les operacions de
càrrega, “ara s’estan utilitzant més ports arreu d’Espanya, i es pot
constatar a través de les dades de Duanes”.
15.06.2019 21:50
.png)