dilluns, 14 de desembre del 2015
Les deu coses que cal saber sobre Còrsega
Dilluns 14.12.2015 02:00
Després de guanyar la batllia de Bastia a les eleccions locals, els sobiranistes corsos, agrupats en Pè a Corsica, han guanyat ara les eleccions territorials a l’illa. A diferència de les regions metropolitanes franceses, Còrsega té un estatut especial, amb una Assemblea, que és la que ara ha estat escollida. Els sobiranistes hi tindran 24 escons, els socialistes 12, la dreta francesa 11 i el Front National 4.
2. Com és de gran l’autonomia corsa?
Un fet important, bàsic per a l’èxit electoral, és el malestar pel fet que l’assemblea no pot elaborar lleis. Pot deliberar, pot fer propostes, però les lleis només poden ser elaborades després a París per l’Assemblea Nacional francesa. Això va causant un gran malestar a l’illa, perquè propostes que hi tenen un gran consens han estat rebutjades a París.
3. El cas cors és únic a l’estat francès?
Fins ara cap moviment nacionalista a l’estat francès no havia aconseguit un resultat polític tan important com aquest, tret dels casos de les colònies del Pacífic. La victòria a les eleccions territorials situa el sobiranisme cors en una nova fase política i el distancia clarament dels altres nacionalismes estatal, català, bretó, basc, occità, alsacià…
4. Què ha passat amb la lluita armada?
Còrsega ha tingut diversos grups armats independentistes i la lluita armada havia estat el referent polític més clar del sobiranisme durant dècades. Però el 26 de juny de 2014 el grup més important, el Front Nacional d’Alliberament de Còrsega va decretar la fi unilateral de la lluita armada, condició que la majoria dels sobiranistes corsos consideraven necessària per a poder competir en unes eleccions.
5. D’on ve el nacionalisme cors?
El poble cors té una entitat pròpia històrica i l’illa ha conegut diversos períodes d’independència, el darrer dels quals al segle XVIII. Als anys seixanta, com en algunes altres zones de l’estat francès, va néixer un fort moviment nacionalista, radicalitzat el 1976 amb la creació del FLNC que marca l’inici de la lluita armada i de la separació entre autonomistes i independentistes. El 1991 França va accedir a concedir a Còrsega un estatut especial, diferent del de les regions metropolitanes però va refusar de reconèixer l’existència del poble cors.
6. Des de quan Còrsega és francesa?
Còrsega assolí la independència de Gènova el 1729. El 1736 s’hi proclamà rei l’aventurer alemany Theodor von Neuhoff, qui va promulgar una constitució i adoptà l’himne nacional ‘Diu vi Salvi Regina’, però el nou estat no es consolidà fins el 1755, quan prengué el poder Pascal Paoli, que proclamà la República de Còrsega. Entre altres mesures, Paoli va fer redactar una constitució i va crear un sistema parlamentari modern. També va codificar la llengua corsa i adoptà la bandera del cap de moro. El 1768 Còrsega fou incorporada a França, però el record de les reformes de Paoli, que tornà a dirigir l’illa sota protectorat britànic de 1790 a 1796, es mantingué durant anys i fou reivindicada pels sectors progressistes de l’illa.
7. Quins són els principals partits nacionalistes corsos?
Els grups principals són els dos que s’han unit en aquestes eleccions per a formar Pè a Corsica: Femu a Corsica, el grup nacionalista no independentista de Gilles Simeoni, actual batlle de Bastia i pròxim president cors, i el moviment independentista Corsica Libera. Femu a Corsica, de fet, és una coalició de tres grups: el Partitu di a Nazione Corse, Inseme per Corsica i la Chjama Naziunale.
8. Quanta gent hi viu? Quanta gent parla cors?La població de l’illa no arriba a 300.000 habitants, dels quals uns 150.000 parlen cors. El cors és una llengua que molts estudiosos consideren un dialecte de l’italià toscà i que es parla no tan sols a Còrsega, sinó també al nord de Sardenya, gairebé fins a l’Alguer.
Avui el cors s’ensenya a totes les escoles de l’illa i el fan servir alguns mitjans de comunicació, especialment la ràdio Alta Frequenza. El 17 de maig de 2013 l’Assemblea de Còrsega va declarar-lo llengua oficial a l’illa però l’estat francès es va negar a acceptar-ho.
9. Per què fan servir com a himne una cançó religiosa?
El ‘Diu Vi Salvi Regina’ va ser adoptat com a himne nacional per Pascal Paoli el 1735 perquè l’illa es va encomanar a la Mare de Déu en el combat per a alliberar-se de Còrsega. L’última estrofa de la cançó original va ser modificada per donar-li un èmfasi més patriòtic, de defensa contra els enemics:
‘Voi dai nemici nostri,
À noi date vittoria
È poi l’eterna gloria
In paradisu.
È poi l’eterna gloria
In paradisu.’
En aquest vídeo podeu veure els líders de Femu a Corsica i Corsica Libera cantant l’himne després d’anunciar que configurarien la candidatura unida que finalment ha guanyat les eleccions.
10. Què significa la bandera corsa?
La
bandera del cap de moro és l’ensenya tradicional de la nació corsa i té
un origen relacionat amb l’estat català medieval. A la veïna Sardenya
la monarquia catalana feia servir per bandera els quatre caps de moro
tradicionals de l’Aragó, que durant un temps eren la bandera alternativa
a les quatre barres. Tot indica que els corsos, que tenen una relació
molt estreta amb Sardenya –només vuit quilòmetres de mar separen les
dues illes– la van adoptar dels sards, i reduïren els quatre caps a un
de sol.dijous, 10 de desembre del 2015
Ryanair cancel·larà la majoria dels vols a l’Alguer, inclòs el de Girona
Dijous 10.12.2015 11:32
Això serà a partir del primer d’abril de 2016 si la companyia no canvia d’opinió. La reducció de vols afectarà un terç dels vols actuals des de L’Alguer i també una important quantitat de vols des de Càller.
Segons Ryanair la decisió està motivada per la seva escassedat d’aparells i per la necessitat d’usar diversos avions que estacionen a l’illa en rutes més profitoses. Les autoritats sardes, però, pensen que és una forma de pressió ja que fa dos anys que no subvencionen els vols d’aquesta companyia, coneguda perquè treu grans beneficis de volar a aeroports poc transitats i que a les autoritats públiques els interessa mantenir.
dimarts, 24 de novembre del 2015
dijous, 12 de novembre del 2015
‘El Petit Príncep’ també parla alguerès
Dijous 12.11.2015 02:00
‘El Petit Príncep’, en efecte, s’ha traduït als principals idiomes del món, però també hi ha tradició de publicar-lo en llengües minoritàries i dialectes singulars, com ara l’occità d’Aran, des del 2005, i el català de l’Alguer, des d’ara mateix. Dissabte a les cinc es presenta a la sala de conferències del complex cultural lo Quarter de l’Alguer ‘Lo Petit Príncip‘, a càrrec de Carla Valentino, traductora i vice-presidenta d’Òmnium Cultural de l’Alguer.
Segons l’autora, ‘Lo Petit Príncip’ representa ‘la primera traducció integral en català de l’Alguer d’una obra literària d’aquesta importància i tan coneguda’, amb la intenció de confirmar que ‘l’alguerès té la mateixa dignitat que les altres llengües nacionals i minoritàries’. Recorda, a més, un detall biogràfic de Saint-Exupéry: del maig al juliol del 1944 va viure a l’Alguer, com a agregat de l’esquadra francesa de reconeixement aeri que es trobava a l’aeroport militar de la ciutat.
El llibre s’ha publicat gràcies a la col·laboració d’Òmnium Cultural i l’Ofici de l’Alguer de la Generalitat amb l’editorial sarda Papiros, que també és al darrere de les traduccions del llibre en sard (‘Su Printzipeddu’), en maltès (‘Iċ-Ċkejken Prinċep’) i en tabarquí (‘U Prìncipe Picin’).
dijous, 24 de setembre del 2015
ANEM CAP A LA INDEPENDÈNCIA...(38). ARA ÉS L'HORA DE DEBÒ, EL 27S VOTEU INDEPENDÈNCIA.
Articles del Víctor
16.09-21.09.15
ANEM
CAP A LA INDEPENDÈNCIA...(38).
ARA ÉS L'HORA DE DEBÒ, EL 27S VOTEU
INDEPENDÈNCIA.
“Segurament comença la setmana més difícil i
decisiva de la nostra vida com a país, tant col-lectivament com
individualment.”
Som a la setmana del canvi
d'una tardor que esdevé tan estranya com els temps, som a la
setmana de les Festes Majors tardanes, Santa Tecla la petita de
Sitges i la gran de Tarragona, amb la principal i única la del Cap i
Casal de Catalunya, la Mercè de Barcelona , que es fa tan gran com
la fama de la ciutat. I aquest final de mes, el quart diumenge - si
no l'han canviat- i coincidint amb el
27S és la Festa Major, la gran de Cervera i algunes de les meves
“recordances “ amb dosis de foto-memòria són els típics balls
a l'emvelat del Casal de Cervera a la Plaça Santa Anna, (abans la
més sardanista de totes ) i parlant de sardanes, recordo els
Concursos de Sardanes a la Plaça Major amb les Colles Jovencells i
la Nova Segarra. De llavors ha plogut força, ja en parlarem.
..............................
Una setmana que tambè
coincideix, amb el
diumenge passat 20.09.15
a set dies del 27S,que fa tres anys que va néixer EL
BLOC DEL VÍCTOR- http://elblocdelvictor.blogspot.com
, i
precisament quan ha complert tres anys d'història (doncs el vàrem
començar el dia 20.09.12) , direm que és va fer com una mena de “
divertimento”
i de mica en mica han passat tres anys exactes i s'ha arribat a
355.000 visualitzacions de pàgina (lectures) i s'han publicat al
voltant d'unes 7600 d'entrades com es diu en termes blocaires. En un
any han entrat la filigrana de 235.000 visualitzacions de pàgina el
que representa una projecció geomètrica important. I així us
comentarem que EL BLOC DEL VÍCTOR ha esdevingut, sense voler-ho, un
mitjà capdavanter en el recull de noticíes i articles de premsa i
d'opinió autòctons o publicats arreu , sempre amb la menció del
mitjà i de l'autor.
Gràcies per permetre'm un xic publicitat meva, en continuarem
parlant.
Per “terra, mar i aire “, la “brunete mediàtica”,
clavegueres de l'Estat , els bancs, etc.
Si fa tres setmanes els
unionistes donaven mostres que estaven espantats de debò,
imaginem-nos i constatem el reguitzell d'amenaces,
trampes i intents de fer por. Som
a la setmana que com heu vist i veureu , aquest Estat que no ens
estima, que ens explota, menysprea i alhora ens vol fer desaparèixer
com a país i per això hem de marxar el més de pressa possible -,
treu totes les seves armes, aquelles que abans en dèiem “
Per terra , mar i aire”
i li hem de sumar les clavegueres de
l'Estat, els poders fàctics, els bancs, Sindicats Espanyols, el Banc
d'Espanya i el seu corralito,
Correus, els Cercles d'Empresaris, Foment del Treball, Telefònica,
i un llarg etcètera. També alguns empresaris - de casa que els hi
ha sortit l'ànima botiflera - o que el seu vot, es pensen ells, val
molt més que el dels altres i manipulen i coaccionen als seus
treballadors amb vídeos com ho ha fet el President d'Almirall o el
de Pronovies. Per no dir en Rosell de la CEOE, o en Bonet de
Freixenet - que valdria més que cuides el Cava – i que es creuen
els amos del món i posen per davant els seus interessos que els de
tot un país i el seu futur.
I no diguem dels atacs
sistemàtics teledirigits des de la Moncloa o dels Ministeris
corresponents que aconsellaven mandoiordeno
al (TC), Tribunal Constitucional que prepara lleis per empresonar al
President Mas o anul-lar la poca autonomia catalana. O els directius
donades a la Junta Electoral Central (JEC), que va fer -imposar
sisplauperforça
,com en plena Dictadura
Franquista- aquest diumenge passat, 20.09.15 a la tarda part de les
emissores de Comissió Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) TV3,
el 3/24, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació
dones tres hores de programació d'actes de campanya electoral dels
grups Unionistes i del No com PP, PSC, Catalunya Sí que es Pot i
Ciutadans, diuen que Unió hi renuncià, que són els varen manar que
es fes. I tot això per compensar que teòricament no havien
participat en la Via Lliure de la Meridiana el passat 11S15. Una
compensació que només va arribar a un 2% de quota televisiva de
l’emissió de TV3 i 3/24 durant la tarda del diumenge, mentre que
la retransmissió de la Via Lliure de la Meridiana va arribar a una
quota del 23%, amb uns 450.000 espectadors.
Disbauxa d' enquestes
No recordo pas que en cap
de les conteses electorals que he viscut i seguit hi hagi hagut
tantes enquestes com aquesta i que la majoria (totes menys una o
dues) donin uns resultats tan parells, encara que us tinc de dir que
personalment em fa una mica tanta exactitud i amb això coincidim amb
en Lluís Llach
quan diu: “Diguin
el que diguin les enquestes, no podem abaixar ni un bri la guàrdia”
, o que “Les
enquestes diuen que anem bé, però no us en refieu”,
que sospita que darrere aquestes enquestes hi pot haver la voluntat
de desmobilitzar els independentistes i Llach continua dien : “Quan
veig que l’ABC, o El País, tan democràtic i tan socialista ell, i
el comte de Godó amb La Vanguardia ens donen majories, em fa
sospitar”.
La quatre darreres
enquestes del dia 21.09.15, són la d' El Mundo, La Sexta, i 8TV que
totes tres donen a Junts pel Sí, mes la CUP a les portes de la
majoria absoluta, i que segons la d' ElDiario l'independentisme no
arribaria a la majoria absoluta.
I fins darrera hora ens
tocaran el voraviu.
Aquest
matí una fallada en el sistema informàtic de Correus - quina
casualitat-, i les oficines
de Correus no han pogut oferir cap servei des de les nou del matí i
això
ha impedit votar per correu a les eleccions del 27-S, una fallada en
l'ambit de tot l’estat espanyol. A més Joan Tardà ha denunciat
que han prohibit al personal de Correus que aquesta setmana treballi
a la tarda per activar vot per correu.
Acabarem amb dues
curiositats, quan el Mas
més càustic va dir a Tortosa: “Grandes
jefes PP-PSOE-Podemos venir reserva catalana decir indígenas qué
votar” ,
i l'altra és que Pablo
Iglesias no se sent còmode en la cursa electoral catalana i confessa
que és
“com
fer campanya en un altre país”,
no sap que és en un altre país.
Ara
ha arribat l'hora de la veritat: EL
27S
VOTEM
INDEPENDÈNCIA,
amb determinació i sense por , doncs tenim les oportunitat de posar
les bases per fer un nou país catalá,
i
hom n'anirà parlant, tot anant cap a la independència...
Víctor Lluelles i Cardona
FA 3 ANYS D'EL BLOC DEL VÍCTOR HI HA ARRIBAT A LES 353.000 VISUALITZACIONS. (1)
21.09.15
FA
3 ANYS D'EL BLOC DEL VÍCTOR HI HA ARRIBAT A LES 353.000
VISUALITZACIONS.
(1)
Aquest
diumenge 20.09.15
a set dies del 27S fa tres anys que va néixer EL
BLOC DEL VÍCTOR - http://elblocdelvictor.blogspot.com
,
i precisament quan ha complert tres anys d'història (doncs el vàrem
començar el dia 20.09.12) , direm que és va fer com una mena de “
divertimento”
i de mica en mica han passat tres anys exactes i s'ha arribat a
355.000 visualitzacions de pàgina (lectures) i s'han publicat al
voltant d'unes 7600 d'entrades com es diu en termes blocaires. En un
any han entrat la filigrana de 235.000 visualitzacions de pàgina el
que representa una projecció geomètrica important. I així us
comentarem que EL BLOC DEL VÍCTOR ha esdevingut , sense voler-ho, un
mitjà capdavanter en el recull de noticíes i articles de premsa i
d'opinió autòctons o publicats arreu , sempre amb la menció del
mitjà i de l'autor.
Salut
i independència.
Víctor
Lluelles i Cardona
Voteu en gran
Voteu en gran
"Aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur"
És imminent l'instant en què milions de ciutadans d'aquest país,
individualment davant l'urna, hauran de respondre a un emplaçament
col·lectiu. D'aquesta jornada pot emergir, o no, un procés d'emancipació nacional basat en l'exercici democràtic,
una superació del marc que deriva de la transició política de finals
dels anys setanta del segle passat. Algun dia els historiadors fixaran
l'inici del procés en el qual estem immersos com a societat però, avui,
volem cridar l'atenció sobre els símptomes preocupants que s'han
aguditzat al llarg d'aquests dies de campanya electoral.
És intolerable la pressió que s'ha exercit sobre els mitjans de comunicació públics d'aquest país. Una manifestació massiva, coberta informativament per mitjans dels cinc continents, ha estat equiparada per la Junta Electoral Central a un simple espai de propaganda. TV3 ha estat obligada, via blocs electorals, a cedir espais suposadament informatius a voluntat dels partits que no van participar a la manifestació, sense cap mena de justificació periodística. Aquestes arbitrarietats, combinades amb una actitud agressivament propagandística dels mitjans de Madrid, ha fet irrespirable el clima informatiu d'una campanya que hauria d'haver estat un espai de debat entre projectes polítics, tots igualment legítims.
Tots els mecanismes de l'Estat s'han orientat a la intimidació dels electors catalans, que han estat bombardejats amb tota mena de mentides, exageracions i distorsions de la realitat. Contra la il·lusió d'un projecte d'emancipació s'hi ha contraposat l'amenaça d'una suposada venjança orquestrada per l'estat espanyol a nivell internacional. Contra l'acció d'un sí, la immobilitat d'un no.
Per tot plegat, els mitjans que som més arran de carrer i que la defensa del país i de la seva gent forma part del nostre ADN, volem deixar clar que aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur. No hi ha res que no es pugui decidir a través de les urnes. Així que, voteu el que voteu, voteu en gran.
És intolerable la pressió que s'ha exercit sobre els mitjans de comunicació públics d'aquest país. Una manifestació massiva, coberta informativament per mitjans dels cinc continents, ha estat equiparada per la Junta Electoral Central a un simple espai de propaganda. TV3 ha estat obligada, via blocs electorals, a cedir espais suposadament informatius a voluntat dels partits que no van participar a la manifestació, sense cap mena de justificació periodística. Aquestes arbitrarietats, combinades amb una actitud agressivament propagandística dels mitjans de Madrid, ha fet irrespirable el clima informatiu d'una campanya que hauria d'haver estat un espai de debat entre projectes polítics, tots igualment legítims.
Tots els mecanismes de l'Estat s'han orientat a la intimidació dels electors catalans, que han estat bombardejats amb tota mena de mentides, exageracions i distorsions de la realitat. Contra la il·lusió d'un projecte d'emancipació s'hi ha contraposat l'amenaça d'una suposada venjança orquestrada per l'estat espanyol a nivell internacional. Contra l'acció d'un sí, la immobilitat d'un no.
Per tot plegat, els mitjans que som més arran de carrer i que la defensa del país i de la seva gent forma part del nostre ADN, volem deixar clar que aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur. No hi ha res que no es pugui decidir a través de les urnes. Així que, voteu el que voteu, voteu en gran.
Federació d'Associacions d'Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals
divendres, 4 de setembre del 2015
Monolingüisme a Oristano, per Pau Vidal
Divendres 4.09.2015 06:00
Escena de platja: és el capvespre i dues nines juguen en una
cala solitària. Tal com solen jugar les nines: xerrant sense parar. De
tant en tant fan personatges tot estrafent la veu. S’ho passen tan bé
que se’ls fa fosc i els pares les han de cridar que pugin a sopar. Final
de l’escena. Què hi trobeu d’estrany? Res que us cridi l’atenció? No?
Exacte: no hi ha res d’estrany, tot és com ha de ser i com ens agrada
que sigui.
Ara l’escena tal com va anar de debò: és el capvespre i dues nines juguen en una cala solitària. Tal com solen jugar les nines, xerrant sense parar. De tant en tant fan personatges tot estrafent la veu i canviant d’idioma, del menorquí al castellà. S’ho passen tan bé que etcètera.
Captada la diferència? Si el bilingüisme fos aquesta cosa tan sensacional, com és que la primera escena ens sembla tan perfecta? Algú hauria pogut notar-ho, no? Doncs no, és clar que no, perquè fóra absurd: perquè compleixi la seva funció primordial, la d’identificació, la llengua no s’ha de notar, ha de ser invisible. Si el bilingüisme ens fes més rics com a comunitat, com és que a ningú li ve al cap la possibilitat que les dues primeres nenes siguin més pobres? I això que he recalcat dos cops la idea de parla, mitjançant els mots ‘xerrant’ i ‘veu’. Si féssim observar l’escena a gent de rams diversos perquè ens descrivissin les protagonistes, probablement es fixarien en la vestimenta, els moviments, el grau de salut i nutrició que podria indicar l’estat físic, i segurament algun altre element que se m’escapa. Però ningú declararia, al final del vídeo, una cosa com ara: ‘Ui, pobretes, només parlen un idioma!’ Igual que nosaltres no ho fem (no se’ns acut) quan assistim a qualsevol altra escena, real o retransmesa.
En canvi, l’element llengua segur que apareixeria si la mateixa escena la protagonitzessin dues nenes parlant en dos idiomes diferents. Cadascuna el seu. Com és natural, el fet cridaria prou l’atenció perquè els observadors miressin d’elucubrar motius i conseqüències d’aquest fet. Per què cridaria l’atenció? Doncs perquè seria una anomalia. La canalla, igual que els grans, tendeixen a facilitar la intercomunicabilitat aproximant els codis tant com poden. Si no poden, perquè una nena és africana i parla swahili i l’altra georgiana, jugaran igualment, però xerraran molt menys, perquè moltes coses no les podran compartir. El joc quedarà limitat. Ara, tan aviat com trobin un codi comú, si per exemple resulta que els pares respectius han arribat fa poc a Madrid i ja xampurregen el castellà, no tingueu el més mínim dubte que el faran servir. Cap de les dues s’entossudirà a usar un codi que sap que l’altra no entén, perquè el que és important és poder jugar. Exactament el mateix que fan tots els infants catalanoparlants quan comparteixen joc amb infants castellans. Un cop comprovat amb els primers temptejos que l’altre no parla el seu codi, el castellà, com a llengua dominant que és, esdevindrà codi únic. Fins i tot arriba a passar, i aquí ja no ho aprofundiré perquè de moment ja ens hem fet prou mal, que nens i nenes catalans juguin en castellà entre ells perquè a edats molt prematures ja han interioritzat un precepte bàsic del bon diglòssic, que és adreçar-se sempre en la llengua dominant al desconegut.
Tornem a l’escena tal com va anar realment. Com és que la veu exterior, la dels personatges que no són elles, s’expressa en castellà? Per alguna raó molt pròxima a la de la frase anterior: tot el que no és l’univers de casa s’expressa en l’altra llengua, la grossa, la que fan servir el metge i la tele, i per tant els personatges de fantasia. Exactament igual que quan nosaltres, de nanos, jugàvem a indis i ‘vaqueros’ o a ‘los siete secretos’. Ni el Club Súper 3 ni l’escolarització en català han pogut canviar aquest mecanisme de submissió profunda. La canalla catalana triga ben poc a adquirir consciència que allò que parla és una llengua que no arriba a tot, que no sempre serveix, i per això de vegades cal recórrer a una altra.
Perdoneu tantes obvietats sabudes i resabudes, però em calien per arribar fins aquí. Com és que a l’inrevés no passa? Per què les nenes castellanes no canvien d’idioma quan fan personatges? La resposta es pot enunciar de moltes maneres, i en part dependrà de si viuen en una comunitat monolingüe o no (de fet, caldrà dedicar un apartat especial als fills de parelles bilingüitzades, que alternen els dos idiomes en l’ús domèstic, per més que un sigui prevalent. Es tracta de parlants que probablement mostraran formes més o menys acusades de diguioiguisme, aquest poti-poti de transició que a Catalunya ara com ara va en augment). Però el fons serà el mateix: perquè els parlants de llengües dominants també adquireixen consciència ben aviat que la seva llengua sí que serveix per a tot; no hi ha cap àmbit de la vida quotidiana en què calgui qüestionar-se si allò que es parla és adequat o oportú. Per dir-ho en termes sociolingüístics, la llengua els resultarà invisible, perquè és l’expressió mateixa. I fins i tot en el moment que la vida els col·loqui davant d’una situació amb parlants de codis diferents descobriran que no canvia res: seran els altres nanos els que s’adaptaran a ells. No cal fer cap esforç. Per això el dia que les circumstàncies els obliguen a fer-lo, solen reaccionar amb contrarietat, com aquells dos espanyols de vacances a Egipte (l’anècdota és de Jesús Tusón) que sortien d’un basar indignats: ‘¡Mira que son burros, estos árabes! ¡Les hablo en castellano, alto y claro, y no me entienden!’, a la qual cosa el company reblava: ‘Es que no te quieren entender.’ O aquelles cambreres d’una pizzeria de Ciutadella que escridassen i humilien dos clients perquè les obliguen a l’esforç d’entendre la llengua del país on es guanyen la vida. Amb la col·laboració inestimable, tot s’ha de dir, d’uns quants exemplars de nadius als quals l’autoodi pot transformar fàcilment en energúmens.
Quina ironia que el nom del local sigui el d’una vila de Sardenya, un dels indrets on els autòctons amaguen més la llengua per por de no ser prou monolingüement universals!
Ara l’escena tal com va anar de debò: és el capvespre i dues nines juguen en una cala solitària. Tal com solen jugar les nines, xerrant sense parar. De tant en tant fan personatges tot estrafent la veu i canviant d’idioma, del menorquí al castellà. S’ho passen tan bé que etcètera.
Captada la diferència? Si el bilingüisme fos aquesta cosa tan sensacional, com és que la primera escena ens sembla tan perfecta? Algú hauria pogut notar-ho, no? Doncs no, és clar que no, perquè fóra absurd: perquè compleixi la seva funció primordial, la d’identificació, la llengua no s’ha de notar, ha de ser invisible. Si el bilingüisme ens fes més rics com a comunitat, com és que a ningú li ve al cap la possibilitat que les dues primeres nenes siguin més pobres? I això que he recalcat dos cops la idea de parla, mitjançant els mots ‘xerrant’ i ‘veu’. Si féssim observar l’escena a gent de rams diversos perquè ens descrivissin les protagonistes, probablement es fixarien en la vestimenta, els moviments, el grau de salut i nutrició que podria indicar l’estat físic, i segurament algun altre element que se m’escapa. Però ningú declararia, al final del vídeo, una cosa com ara: ‘Ui, pobretes, només parlen un idioma!’ Igual que nosaltres no ho fem (no se’ns acut) quan assistim a qualsevol altra escena, real o retransmesa.
En canvi, l’element llengua segur que apareixeria si la mateixa escena la protagonitzessin dues nenes parlant en dos idiomes diferents. Cadascuna el seu. Com és natural, el fet cridaria prou l’atenció perquè els observadors miressin d’elucubrar motius i conseqüències d’aquest fet. Per què cridaria l’atenció? Doncs perquè seria una anomalia. La canalla, igual que els grans, tendeixen a facilitar la intercomunicabilitat aproximant els codis tant com poden. Si no poden, perquè una nena és africana i parla swahili i l’altra georgiana, jugaran igualment, però xerraran molt menys, perquè moltes coses no les podran compartir. El joc quedarà limitat. Ara, tan aviat com trobin un codi comú, si per exemple resulta que els pares respectius han arribat fa poc a Madrid i ja xampurregen el castellà, no tingueu el més mínim dubte que el faran servir. Cap de les dues s’entossudirà a usar un codi que sap que l’altra no entén, perquè el que és important és poder jugar. Exactament el mateix que fan tots els infants catalanoparlants quan comparteixen joc amb infants castellans. Un cop comprovat amb els primers temptejos que l’altre no parla el seu codi, el castellà, com a llengua dominant que és, esdevindrà codi únic. Fins i tot arriba a passar, i aquí ja no ho aprofundiré perquè de moment ja ens hem fet prou mal, que nens i nenes catalans juguin en castellà entre ells perquè a edats molt prematures ja han interioritzat un precepte bàsic del bon diglòssic, que és adreçar-se sempre en la llengua dominant al desconegut.
Tornem a l’escena tal com va anar realment. Com és que la veu exterior, la dels personatges que no són elles, s’expressa en castellà? Per alguna raó molt pròxima a la de la frase anterior: tot el que no és l’univers de casa s’expressa en l’altra llengua, la grossa, la que fan servir el metge i la tele, i per tant els personatges de fantasia. Exactament igual que quan nosaltres, de nanos, jugàvem a indis i ‘vaqueros’ o a ‘los siete secretos’. Ni el Club Súper 3 ni l’escolarització en català han pogut canviar aquest mecanisme de submissió profunda. La canalla catalana triga ben poc a adquirir consciència que allò que parla és una llengua que no arriba a tot, que no sempre serveix, i per això de vegades cal recórrer a una altra.
Perdoneu tantes obvietats sabudes i resabudes, però em calien per arribar fins aquí. Com és que a l’inrevés no passa? Per què les nenes castellanes no canvien d’idioma quan fan personatges? La resposta es pot enunciar de moltes maneres, i en part dependrà de si viuen en una comunitat monolingüe o no (de fet, caldrà dedicar un apartat especial als fills de parelles bilingüitzades, que alternen els dos idiomes en l’ús domèstic, per més que un sigui prevalent. Es tracta de parlants que probablement mostraran formes més o menys acusades de diguioiguisme, aquest poti-poti de transició que a Catalunya ara com ara va en augment). Però el fons serà el mateix: perquè els parlants de llengües dominants també adquireixen consciència ben aviat que la seva llengua sí que serveix per a tot; no hi ha cap àmbit de la vida quotidiana en què calgui qüestionar-se si allò que es parla és adequat o oportú. Per dir-ho en termes sociolingüístics, la llengua els resultarà invisible, perquè és l’expressió mateixa. I fins i tot en el moment que la vida els col·loqui davant d’una situació amb parlants de codis diferents descobriran que no canvia res: seran els altres nanos els que s’adaptaran a ells. No cal fer cap esforç. Per això el dia que les circumstàncies els obliguen a fer-lo, solen reaccionar amb contrarietat, com aquells dos espanyols de vacances a Egipte (l’anècdota és de Jesús Tusón) que sortien d’un basar indignats: ‘¡Mira que son burros, estos árabes! ¡Les hablo en castellano, alto y claro, y no me entienden!’, a la qual cosa el company reblava: ‘Es que no te quieren entender.’ O aquelles cambreres d’una pizzeria de Ciutadella que escridassen i humilien dos clients perquè les obliguen a l’esforç d’entendre la llengua del país on es guanyen la vida. Amb la col·laboració inestimable, tot s’ha de dir, d’uns quants exemplars de nadius als quals l’autoodi pot transformar fàcilment en energúmens.
Quina ironia que el nom del local sigui el d’una vila de Sardenya, un dels indrets on els autòctons amaguen més la llengua per por de no ser prou monolingüement universals!
dijous, 7 de maig del 2015
Cala Marilou (Cerdeña): El rincón más escondido
Cala Marilou (Cerdeña): El rincón más escondido
La claridad de sus aguas y sus ricos fondos convierten esta cala en un buen lugar para practicar esnórquel.
Un estallido de colores
En realidad, a Cala Mariolu podría llegarse a pie. Pero, para ello, habría que caminar bastante y dedicar muchas horas y esfuerzos para sortear grandes rocas erosionadas por el mar y el viento. Hay quien cree que las mejores playas son aquellas a las que la madre naturaleza ha puesto trabas geográficas para dificultar la presencia de los seres humanos. Tal vez sea así. Porque cuando el barco comienza a acercarse a nuestra meta final parece imposible no chocar contra las enormes piedras blancas que preceden el pulcro arenal, en el que centellean a la luz del sol miles, millones, de piedrecitas de color rosa. Situada en la localidad de Punta Ispuligi, en el municipio de Baunei, esta preciosa cala se asoma al golfo con una cierta timidez. Su nombre es el mismo por el que los pescadores locales llamaban a un misterioso personaje que, según ellos, se dedicaba a robarles la mercancía. Pero ese ladrón no existía, las responsables de los hurtos eran las focas monje, que durante muchísimo tiempo utilizaron la costa de Cerdeña como refugio, aunque en la actualidad su presencia es más bien escasa, ya que se encuentran en peligro de extinción.
Lo que sí abundan aquí son los peces, que bajo las aguas transparentes agradecen siempre un poco de pan y cariño por parte de los bañistas. Al ser poco profundas, la práctica del esnórquel es una actividad habitual, perfecta para entretener a los más pequeños, quienes también se divierten lanzándose de cabeza al agua desde las todopoderosas rocas.
Grutas y paredes verticales
Si no tenemos la suerte de contar con una embarcación privada para llegar hasta Cala Mariolu, habrá que subirse a uno de los barcos que salen de los puertos de Arbatax, Santa María Navarrese o Cala Ganone, que quizás alguien recuerde por ser el escenario de algunas de las escenas de la película que Guy Ritchie hizo a medida de su por aquel entonces mujer, Madonna, y que llevaba por título Barridos por la marea. El barco en cuestión va haciendo paradas en las diferentes calas del golfo, pero no siempre sigue el mismo recorrido, por lo que hay que estar atentos. Con este mismo medio de transporte acuático podemos llegar a la maravillosa y enigmática Grotta del Fico, muy cerca de Cala Mariolu, una visita indispensable, sobre todo, para los aficionados a la espeleología. Durante un tiempo ambos lugares formaron parte de un parque nacional, hoy desaparecido, que pretendía proteger esta parte del golfo de Orosei, con más de 40 kilómetros de costa, dibujada por bastiones de caliza recubiertos de bosques seculares que conforman una rica y variada macchia mediterránea. Una zona que resultó durante siglos inaccesible por tierra, donde se suceden estas características calas de arena, como la de Mariolu, rodeadas de altísimas paredes verticales, en el fondo de profundas gargantas.
Arco de piedra
“Cerdeña es misteriosa”, dicen con asiduidad los habitantes de la isla. Y puede que tengan razón. Después de pasar varias horas tumbados al sol en Cala Mariolu, sobre su arena blanca, uno siempre siente la curiosidad de saber cómo serán las calas a un lado y otro de este golfo salvaje, situado a 140 kilómetros exactos de Cagliari por la carretera de la costa. Merece la pena guardar algo de tiempo para recorrerlas y asombrarse al descubrir paisajes casi gemelos en la cercana Cala Luna, más grande, más frecuente su presencia en las guías de viaje y, por tanto, siempre con más turistas. En ella se encuentra la famosa Gruta del Buen Marino, como las fauces de un león que en vez de dientes tuviera estalactitas y estalagmitas. Completan el circuito Cala Sisine y Cala Biriola, con un frondoso bosque a sus espaldas y un arco de piedra natural que emerge desafiante en el mar.
Hoteles: Con tradición artesana
Por debajo justo del golfo de Orisei, entre las provincias de Nuoro y Cagliari, con las laderas de los montes Gennargentu a un lado y el mar Tirreno al otro, se extiende la comarca de Ogliastra. Su nombre hace referencia a los numerosos olivos que abundan en la zona, tal y como puede verse en la playa de Santa María Navarrese, desde donde parten los barcos en dirección a Cala Mariolu. Es este, pues, un inmejorable centro de operaciones para recorrer la costa, y es también el lugar exacto en el que se levanta el Lanthia Resort (www.lanthiaresort.com), un hotel que en sus 28 habitaciones trata de reproducir el más genuino ambiente que se respira en la isla de Cerdeña. Así, abundan los trabajos artesanos, tal y como se aprecia en la decoración, donde la madera, la piedra y las telas de llamativos colores son los grandes protagonistas. Cuenta también con un extenso jardín con piscina y un restaurante que apuesta por la cocina tradicional (pescado fresco, pasta, marisco…) y los buenos vinos locales.
La idílica Cala Ganone, en la meseta del Supramonte, sirve de escenario de fondo al Resort Nuraghe Arvu (www.hotelnuraghearvu.com),un establecimiento inmerso en un jardín mediterráneo que está repleto de flores de infinitos colores y plantas aromáticas. El suelo de terracota y los muebles de madera maciza con incrustaciones de cerámica artesanal imprimen a cada rincón un carácter muy rural por mucho que todas las habitaciones tengan vistas al mar.
A apenas media hora de Cala Ganone, hacia el interior, Su Gologone (www.sugologone.it) se define como un hotel de experiencias. Los espacios comunes son auténticas galerías de arte y se exhiben llenos de trajes de época, tapices y cerámicas antiguas, que son verdaderos testimonios de una artesanía poco conocida. Cuenta además con talleres propios donde se realizan bordados, huerto y bodegas en las que los propietarios del establecimiento organizan catas de vinos y aceites para los huéspedes. Hay habitaciones del pastor, habitaciones de la esposa… y un restaurante en el que ser sirven platos tan apetecibles como los sabrosos culurgiones (raviolis rellenos de requesón).
La Pelosa (Cerdeña): El Caribe no está tan lejos
La Pelosa (Cerdeña): El Caribe no está tan lejos
EL PERIODICO
La isla fue prisión de soldados antes de ser declarada Parque Nacional.
Para muchos, la playa de la Pelosa es su particular secreto en la isla. No está en la codiciada Costa Esmeralda, pero sí, como ella, en el norte, aunque en su lado oriental, en esa punta casi desgajada de la costa sarda que mira de frente a las islas de Piana y La Asinara. El escenario cumple con todos los cánones exigidos: el agua es azul turquesa, la arena nívea y sus dimensiones, las justas, para que no llegue nunca a masificarse, por mucho que cada vez sean más los que hablan de ella como una auténtica revelación en los foros de Internet. Daremos unas pistas más: pertenece a un pueblo de pescadores llamado Stintino, en la provincia de Sassari, donde, a pesar del oficio mayoritario, se celebran con gran entusiasmo las fiestas en honor a San Isidro, en el mes de mayo. Una pequeña aldea a 30 kilómetros de Porto Torres y a escasos 50 de Alghero, ciudad repoblada en sus tiempos por colonos catalanes, que recibe un apodo muy reconocible en España: la Barceloneta.
Larga tradición pesquera
Es, precisamente, de Al-ghero de donde parte, junto a sus murallas, la carretera que conduce a Stintino, del sardo s’isthintinu, que quiere decir “intestino”, que es en realidad la forma que tiene la ensenada, como de pasadizo estrecho, sobre la que se recuesta el pueblo. Fue fundado en torno al año 1885, cuando unas 45 familias de pescadores que vivían en la isla de Asinara fueron obligados a desalojarla. Antes de ser declarada Parque Nacional, la isla fue utilizada como un refugio para enfermos en cuarentena, prisión de soldados durante la Primera Guerra Mundial y cárcel de máxima seguridad en los últimos años 70. Cerca del mar, a pocos kilómetros del centro, aún perduran las antiguas fábricas de atunes, cuya captura era una de las principales fuentes de ingresos de Stintino hasta bien entrado el siglo XX. Hoy han sido reconvertidas en centros turísticos y recreativos, aunque, cada verano, el Festival del Atún que se celebra en el mes de junio recuerda esta antigua tradición, también muy presente en un museo que guarda una interesante colección de documentos y objetos que sirven para explicar cómo se pescaban estos gigantes del mar. Hoy, mirando hacia el horizonte desde la playa de la Pelosa, lo único que se distingue son las velas de colores que sujetan quienes practican windsurf, uno de los deportes acuáticos más populares en la zona, con escuelas repartidas por toda la costa, sobre todo en torno a Porto Mannu, el puerto grande, y Porto Minori, el puerto viejo, donde fondean embarcaciones de recreo.
Una torre nos vigila
Pero estamos en Cerdeña y eso quiere decir que, a buen seguro, cerca de la playa habrá alguna torre de vigilancia. No hay que buscar mucho. La Torre della Pelosa, imponente construcción del Seicento, lo domina todo, Mediterráneo y paisaje. En sus tiempos formó parte de esas estructuras fortificadas que, desde la Edad Media hasta el siglo XIX, formaron parte en todo el litoral de Cerdeña de un sistema defensivo de alerta ante posibles ataques.
Su posición era estratégica y muy adecuada para controlar el tráfico de buques de la mar afuera en dirección a la costa baja y arenosa del Golfo dell’Asinara. Está construida con esquisto, la piedra típica de la zona, y, se supone, que para subir a ella eran necesarias escaleras de cuerda, ya que su altura debía de ser el doble de la de ahora. Lejos de imponer, lo cierto es que este baluarte proporciona al entorno un toque nostálgico que le sienta realmente bien. Su color oscuro destaca sobre las aguas transparentes de la playa, que reflejan su silueta en un intento de devolverle la longitud que un día perdió. Contemplar el atardecer, con la torre recortada en el cielo, puede resultar una imagen de recuerdo perfecta para revivir la magia del escenario a nuestra vuelta a casa.
Refugio de asnos y aves
Pero antes de volver hay que explorar el entorno. Y ahí está Asinara, justo frente a la playa, casi tocándola. No se puede llegar a nado ni siquiera visitarla a nuestro aire. Es un Parque Nacional y, por tanto, las visitas han de ser siempre guiadas y controladas. Desde la localidad de Stintino parten los barcos que llegan hasta la isla, cuyo nombre representa una derivación del vocablo “asno”, ya que aquí existe una especie endémica de burros albinos que, como el Platero de Juan Ramón Jiménez, parece que fueran todo de algodón. Pero existen muchos más habitantes: muflones, jabalíes y aves rapaces que sobrevuelan el rocoso terreno volcánico cubierto de un bosque de encinas y la tradicional macchia mediterránea de arbustos y matorrales. Su cota más elevada es la Punta della Scomunica, un maravilloso mirador con nada más a la vista que ese gran azul que pintan el cielo y el mar.
Hoteles: Cuestión de bienestar
Stintino es un pequeño pueblo de pescadores y, aunque cada vez presta mayor atención a quienes vienen de fuera, la oferta hotelera, aunque variada, es más bien sencilla. Lo mejor es elegir como alojamiento alguno de los hoteles que se sitúan en el área de influencia de Alghero, como El Faro (www.elfarohotel.it), en Porto Conte, en Baia delle Ninfe, a solo 40 kilómetros de la playa de La Pelosa. Diseñado por el arquitecto sardo Antonio Simon Mossa, su silueta parece la de un barco varado entre el mar y las rocas. Desde las terrazas de sus habitaciones cualquiera siente la tentación de lanzarse de cabeza al mar, tan cerca como está. Cuenta con un completo spa, donde también hay espacio para el yoga, y un restaurante cuya carta y decoración no pueden ser más mediterráneas.
El Bajaloglia Resort (www.bajalogliaresort.it), en Castelsardo, a unos 50 kilómetros de Stintino, se define así mismo como un auténtico oasis para el bienestar y la relajación. A ello contribuyen las zonas de relax habilitadas en su jardín, con camas al aire libre entre cojines y telas blancas, rodeadas de mirtos, lentiscos e higueras. Las alegres suites con vistas al mar siempre son las habitaciones más solicitadas, igual que también lo son las mesas del restaurante L’Incantu, cuya carta la marca el paso de las estaciones. Pasta fresca y pescados son sus especialidades.
En las inmediaciones de Alghero, los amantes del vino encontrarán en el Wine Resort Leda’d’Ittire (www.margallo.it), en una finca rodeada de viñas, un buen lugar para probar los caldos locales. Cuenta con solo cinco habitaciones, en las que predomina una atmósfera eminentemente rural.
Ya en Alghero, el edificio que hoy ocupa el hotel Villa Las Tronas (www.hotelvillalastronas.com) fue, en sus tiempos, residencia de verano de la casa real italiana. A orillas del mar, en un promontorio privado, conserva aún esa sensación de lugar de retiro entre acantilados que se asoman a las aguas de la bahía como si fueran proas de navíos. Acogedoras y muy luminosas, sus habitaciones apuestan por una elegancia clásica que se hace aún más evidente en la suite, en la que la pureza del blanco contrasta con el intenso azul del mar que aparece tras los ventanales. La cena se sirve en el restaurante siempre a la luz de las velas.
dimarts, 10 de febrer del 2015
La memòria dels vènets de l'Alguer
Dimarts
10.02.2015
06:00
La memòria dels vènets de l'Alguer
Avui es presenta al terme agregat de Fertília 'Nosaltres, els julians', una obra d'Antonia Cervai que explica la història d'aquesta minoria establerta a la ciutat sarda a mitjan segle XX
Al final de la Segona Guerra Mundial, pel tractat de pau de París entre Itàlia i Iugoslàvia, l'Ístria vèneta va integrar-se a la federació iugoslava. La cessió va implicar, de retruc, la fugida de 350.000 italòfons de la costa oriental adriàtica cap a Itàlia. Set-cents 'pròfugs' van establir-se a partir del 1947 a Fertília, un poble d'arquitectura feixista que el règim de Benito Mussolini havia començat a construir prop de l'aeroport de l'Alguer.
Passejant-se pels carrers de Fertília és fàcil d'adonar-se dels constants referents que hi ha de Venècia i Ístria: des dels noms dels carrers (Orsera, Pola, Zara, Fiume...) fins al parlar vènet, passant pel campanar (que imita el Campanile de Venècia) i el monument al lleó de sant Marc. Aquest sant és, justament, el patró de Fertília.
L'altra gran diada de Fertília és el 10 de febrer, jornada de record dels exiliats istrians, julians i dàlmates. S'ha elegit el dia d'avui, justament, per presentar-hi 'Nosaltres, els julians: l'herència d'un èxode oblidat del segle XX', el principal llibre que explica en català la història d'aquesta peculiar i poc coneguda comunitat a l'Alguer.
Obra d'Antonia Cervai (1947-2013), es va publicar el 2012 com a relat autobiogràfic de l'experiència d'un dels èxodes més silenciats de l'Europa contemporània. Nascuda a Orsera el 1947, un any després l'èxode de la població italòfona d'Ístria i Dalmàcia la va portar a Fertília. Cervai va estudiar posteriorment filologia romànica a la Universitat de Pisa i el 1977 es va establir a Barcelona.
'Nosaltres, els julians' va guanyar el quinzè premi Romà Planas de la Roca del Vallès:
Sobre la comunitat de Fertília també tracta parcialment la novel·la 'Després vénen els anys' (2014) de Maria Folch, autora del bloc de +VilaWeb 'Un altre país'. El llibre es va presentar al desembre a l'Espai VilaWeb de Barcelona.
dimarts, 27 de gener del 2015
Sardenya introdueix el sard a l’escola a partir del curs que ve
Sardenya introdueix el sard a l’escola a partir del curs que ve
Consens entre els partits de la majoria i de l’oposició del govern autonòmic de Sardenya per introduir el sard en l’esenyament, segons el diari occità Jornalet. Malgrat un estatut d’autonomia vigent des de 1948 i una llei del 1997 que parlava de la identitat cultural i lingüística insular, l’ensenyament és encara íntegrament en llengua italiana.
El consell regional de Sardenya ha proposat una esmena a la llei de 1997, segons la qual a partir de l’inici del curs 2015-2016 a l’educació infantil, i un any després a primària i a secundària, s’introduirà el sard a l’ensenyament, no només com llengua ensenyada sinó també com a llengua vehicular de disciplines no lingüístiques. Les universitats formaran els docents necessaris mitjançant uns convenis negociats amb el govern autonòmic, que destinarà tres milions d’euros a l’ensenyament de la llengua durant els tres anys vinents i haurà d’editar manuals escolars.
Tot i que aquesta esmena representa un pas endavant per a la llengua sarda, l’ensenyament en la llengua pròpia del país serà completament voluntari i els pares hauran de fer una petició expressa
La mancança més gran de l’esmena és l’oblit de les altres llengües de l’illa, com és el cas del català de l’Alguer.
dissabte, 24 de gener del 2015
Vicenç Bacallar, el sard botifler als orígens de la Real Academia Española
Dissabte
24.01.2015
06:00
Autor/s: Martí Crespo
Vicenç Bacallar, el sard botifler als orígens de la Real Academia Española
En ocasió dels tres segles justos de l'aprovació del lema 'limpia, fija y da esplendor' i dels estatuts de la RAE, repassem la vida d'un dels primers acadèmics
Al mateix document on es publiquen els estatuts originals de la RAE s'indica que el primer ocupant del seient N
de la institució espanyola hi va entrar el 23 de novembre de 1713. I
se'l presentava així: 'Don Vicente Bacallar y Sanna, marqués de San
Felipe, del consejo de su magestad y reformador de los Cabos de Caller y
Galura, y alcayde de la Gran Torre: hoy enviado extraordinario de su
magestad a la República de Génova.'
Fill de Pau Bacallar i Santucho, governador de Sàsser i del Logudor del 1691 al 1697, i de Maria Sanna i Mura, descendent d'una família de primera noblesa de l'illa mediterrània, Vicenç Bacallar i Sanna
(Càller, 6 de febrer de 1669 - L'Haia, 11 de juny de 1726) es va
destacar com a diplomàtic, lingüista i historiador. De llinatge
il·lustre sard amb arrels probablement catalanes (o valencianes o mallorquines) i amb avantpassats notables com el bisbe de l'Alguer Andreu Bacallar, de ben jove es va traslladar a la península Ibèrica, on va rebre formació militar i política.
Carles II el va nomenar governador militar de Sardenya i a
la mort del monarca, sense descendència, no va dubtar a decantar-se pel
pretendent Felip d'Anjou en la guerra de Successió desencadenada pel
tron hispànic. El futur rei Felip V li va premiar tanta fidelitat
(Bacallar fou definit com a 'sequaç constant del monarca catòlic en la
prosperitat i en la fortuna adversa') nomenant-lo el 1709 marquès de
Sant Felip, un títol de caràcter no feudal en homenatge al sant del rei,
i vescomte de Fuentehermosa.
Quan Sardenya fou ocupada per un exèrcit angloneerlandès
el 1708 i va passar al domini dels Àustria amb el tractat d'Utrecht
(1713), Bacallar es va veure forçat a retirar-se a Madrid. Però no va
renunciar mai a la possibilitat de recuperar-la en nom de Felip V, fins i
tot quan fou nomenat ambaixador especial a Gènova. Des d'allà, de fet,
va secundar l'efímera ocupació borbònica de l'illa del 1717, una
conquesta que es va haver de cedir poc després a la Casa de Savoia.
El 1724 fou nomenat ambaixador als Països Baixos, on es va
morir dos anys després. El viatger membre de la Real Academia Española,
col·laborador en la compilació del primer diccionari castellà, va
deixar rere seu una biblioteca de setze mil volums i alguns escrits que
no van contribuir gaire a l'esplendor de la llengua castellana: els
poemes 'Las Tobias' (1709) i 'El Palacio de Momo’ (1714), el tractat
'Monarchia Hebrea' (1719) i 'Description geographique, historique et
politique du royaume de Sardaigne'. Una mica més d'interès van tenir els
seus 'Commentarios
de la guerra de España y historia de su Rey Phelipe V el Animoso desde
el principio de su regnado hasta la paz general del año 1725',
encarregats pel mateix Felip V i on Bacallar va mirar de recollir-hi els
fets més destacats de la guerra de Successió dins la península i fora.
Tot i atacar-hi l'austrofília dels catalans, la voluntat de respectar
els bàndols en conflicte i la tendència a l'objectivitat de l'obra no
van convèncer el monarca absolutista, que va ordenar que es retirés de
la venda.
Bacallar es va morir sense descendència masculina i el títol de marquès de Sant Felip, vinculat
per sempre més a Sardenya, va passar via matrimoni de la seva filla
Giuseppa a Francesco Amat Tola, membre d'una antiga i distingida família
de l'illa… d'origen català.
Informació relacionada:
